EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Al metge

Fa més de quatre mesos que tinc el braç fotut. Dia sí i dia també, de la manera més tonta, sento una fiblada que em paralitza durant uns segons, un dolor agut que, per sort, s’esvaeix amb una mica de repòs. És ben emprenyador, sobretot si et guanyes la vida rascant la guitarra o si et veus obligat a abandonar la partida de ping-pong a mig punt davant la mirada burleta del teu fill.

Com que el dolor no millorava, vaig decidir anar al metge, puntual com un rellotge, perquè es notés que he fet meus els costums autòctons. Al cap de deu minuts alguna cosa em va dir que allò no era normal. Efectivament, no ho era: el doctor va sortir de la seva consulta vestit de carrer, amb cara d’haver acabat i veient-me sol i palplantat a la sala d’espera em va dir si esperava algú. “Sí, a vostè”, vaig contestar avergonyit.

Tot d’una vaig veure que l’havia cagat. Es veu que no n’hi ha prou amb arribar a l’hora, també has de pitjar un botó per fer saber que hi ets. Com que se m’havia escapat aquesta technicality, vaig tenir el privilegi d’experimentar personalment la visita més ràpida de la història de la medicina britànica. Allà mateix, al mig de la sala d’espera, aquell home apressat em va fer posar els braços en creu i tot seguit em va dir: “Té una capsulitis, no cal que s’amoïni gaire, sol passar amb la gent que ja té una edat”.

Va ser una llàstima que tot seguit fotés el camp a la recerca de cervesa perduda, perquè m’hagués agradat poder-li dir que l’afegitó final m’havia fet més mal que la fiblada en qüestió. I és que res és més simptomàtic de la teva decadència física que quan els metges, en comptes de tractaments acurats o píndoles miraculoses, et recepten resignació. Et fan sentir com un cotxe d’aquells que val més la pena llençar i comprar-ne un de nou. I quan això et comença a passar sovint, no pots evitar sortir d’allà més fotut del que hi havies entrat, amb un doble dolor, el que ja portaves i el que t’acaben de regalar fent-te sentir un trasto vell.

I és que no hi ha res que faci més pupa que anar a l’hospital i marxar d’allà amb una aspirina i un copet condescendent a l’esquena. Francament, haurien d’inventar una píndola ben grossa i llampant que no fes absolutament res. No em curarà, ja ho sé, però almenys em farà sentir una mica important.