Amb el mòbil a les mans
Fa uns dies estava avorrit tornant a casa en tren i em vaig adonar que de les setze persones que veia al meu voltant catorze tenien el mòbil a les mans. Un no duia res i una senyora un llibre. La resta tots amb l’aparell a les mans, la majoria enviant missatges, d’altres jugant o escoltant música. N’hi havia un que el tenia apagat i un altre que fins i tot dormia sense que li caigués a terra. Eren persones de totes les edats, no només joves.
Em vaig adonar que la necessitat de tenir el mòbil a les mans ha de ser molt important i difícil de superar. El meu, com que és un mòbil antic, de pantalla més aviat petita, m’hi cap a la butxaca i me n’oblido, però els d’ara, tan grossos, els has de dur a sobre en tot moment si no et vols perdre aquell missatge que t’acaben d’enviar. Adonar-me d’això em va deixar més tranquil. Veig que això del mòbil a les mans no només és una cosa que afecti els meus alumnes, sinó que suposo que els seus pares i fins i tot els avis també deuen compartir els mateixos costums. Dic això perquè quan has de trucar als pares per dir-los que has hagut de confiscar el mòbil del seu fill perquè el feia servir inadequadament a classe no sembla pas que t’entenguin gaire.
L’altre dia, estant de guàrdia, m’apareix una mare que venia a buscar la filla perquè a classe l’havia trucat dient que no es trobava bé. És a dir, que em va estalviar la feina de trucar jo a la mare, i ningú es va queixar ni ho van trobar inadequat. Tinc unes altres alumnes que sempre es queixen de mals de cap, i a part de passar-se el dia deixant-se la vista en aquelles pantalletes i fent-se selfies, em van dir que dormien amb el mòbil sota el coixí, que els feia de despertador perquè era l’única manera de no fer tard a l’institut.
Els meus alumnes tenen la necessitat de disposar del mòbil ben a prop i s’enfaden molt quan els hi fas guardar a la motxilla, ja que és inconcebible que no el duguin cada dia a l’institut. Pel mòbil m’hi he de barallar cada dia, però ara estic molt més tranquil, perquè en realitat és un mal globalitzat, viralitzat, i per tant és qüestió de temps que ja no ens importi a ningú, ni als mateixos professors, i deixi de suposar, per tant, un problema. Una mica, si ho recordeu, com quan abans la gent fumava a tot arreu. Que, per cert, als alumnes els hi expliques i no s’ho creuen.
