08/04/2017

Inhalar un bri de vida

2 min

Preparo una conferència per debatre amb els col·legues de la salut mental sobre els impactes que provoquen les pobreses en la infància i l’adolescència. De reüll veig que a TV3 es parla dels “nois de la cola” i escolto com els professionals parlem de “marroquins” i “addictes” al dissolvent. Surten veïnes que comparteixen amb ells la pobresa i ciutadans que es queixen perquè els espatllen el negoci. Fa vint anys que aquest tema salta d’emergència en emergència. Quan tot es calma oblidem les dificultats, però les crisis jeuen amagades. Per què no construïm un discurs estable i una resposta humana i humanitzadora que pensi en les seves vides?

Aquest país que vol obrir fronteres no vol tenir present que, cada dia, arriben al nostre sistema protector un mínim de dos adolescents sols, sense cap adult de referència, nascuts més enllà del nord d’Àfrica, cercant un territori que faci reals els seus drets a tenir present i a imaginar un futur. Com a resposta, un sistema desbordat els va aparcant on pot. Tanmateix, molts d’aquests nois no consideren que un centre de menors sigui la resposta que cercaven. Bastants comencen a buscar-se la vida al carrer i alguns no tornen més.

El mateix nombre d’adolescents que ingressa en surt. Cada any, mig miler de joves, ja amb divuit anys, han de buscar-se la vida sense tenir ni tan sols papers. Entre els fugats i els que s’han fet grans van conformant una bossa d’abandonats i desconnectats de qualsevol recurs que s’amaga en la marginació o que dona la vida per perduda i sobreviu amb l’escalfor dels vapors inhalats.

Al text de la conferència de salut mental acabo d’escriure sobre el “nivell de patiment suportable” i de com embogir per no sentir que pateixes. Em xoca aquesta repetida obsessió per proporcionar tractament contra les addiccions i no oportunitats per viure. En quaranta anys dedicant-me a les drogues no he trobat mai un addicte a la cola i sí molts que intoxiquen amb dissolvents les seves neurones per no sentir ni el fred, ni la soledat, ni la desesperació. Necessitem parlar del sistema protector, de l’acompanyament dels joves migrants, d’espais de trobada que els tornin a connectar amb la societat, de com atendre les desesperacions joves.

stats