Escric aquest article amb una setmana d’antelació; per tant, quan la vaga feminista encara no s’ha produït. El que sí que s’han generat són diferents converses a casa. Quan trec el tema els dos menors d’edat a càrrec (MEC) masculins em miren amb educació, però bufen perquè temen el meu discurset orgànic. I es defensen: nosaltres ja som feministes, mama. Jo els responc que està bé saber què vol dir ser feminista, però que no és només dir-ho, sinó exercir-ho amb actes. I continuo la meva arenga disfressada de diàleg assertiu, assenyalant algunes situacions incòmodes en què els pot resultar complicat actuar. Quan un amic d’aquells que no vols engegar a pastar fang fa acudits masclistes o té actituds amb noies que no hauria de tenir, qui és el guapo que agafa l’amic per banda i li diu que es calmi?
Per posar-los a prova li explico a la seva germana gran que el dia 8, si s’adhereix a la vaga, ella aquell dia a casa no ha de fer res. Perquè també és una vaga de cures i de tasques domèstiques. Els seus germans piquen l’ham i es queixen: quin morro! I anuncien que aquell dia es compraran un kebab. A banda del somriure burleta, els explico que el gest em sembla fantàstic, perquè llavors veuran que la feina de casa té un valor econòmic. I que hi ha una altra alternativa: preparar-se ells el menjar. Que per això han sigut educats per una mare que creu en les infinites capacitats masculines per entomar qualsevol tasca domèstica. Tot seguit no puc evitar fer-los reflexionar sobre un futur hipotètic en què potser tindran els seus propis MEC. Si això passés no només hauran de responsabilitzar-se al 50% de la criança, també hauran d’assumir el 50% del disc dur (pensar, organitzar i distribuir la feina). Perquè això en un 95% ara mateix ho assumim les dones.
Llavors callo, perquè sé que si continuo se m’adormiran a la taula . I el MEC número 3 em confessa que el tema se li fa feixuc, que no és una manera delicada de dir-me pesada. Jo me’l miro i somric, i li faig veure que, precisament, ell és el més feminista, el que ho té més integrat. Dos dies abans, mentre passejàvem pel barri va proposar que busquéssim quants carrers estaven dedicats a dones. Vam trobar-ne un dedicat a una Verge i un altre a una Virreina de la família Borbó. Un resultat lamentable que el va entristir. A mi també, però internament somreia. Potser i només potser, no ho estic fent del tot malament.
