Quan surti aquest article farà una setmana que el vaig escriure. Ho dic no pas per rondinar o per ensenyar-vos les interioritats de la soferta vida de l’articulista. Ho faig perquè la voràgine dels esdeveniments d’aquests últims dies fa que qualsevol intent d’explicar la realitat de casa meva xoqui amb aquesta febrada viral i pandèmica que ens hem trobat als morros i sigui especialment complicada. En tres dies hem passat de la conya a la perplexitat i de la perplexitat a la preocupació, i d’aquesta preocupació a la por irracional a la mateixa velocitat si fa no fa d’aquest virus de nom monàrquic i costums plebeus.

I tanmateix, malgrat la universalitat de la pandèmia, aquí a Anglaterra, on tenim la residència, sembla que estiguem en un altre planeta. Mentre els països tanquen fronteres i les cases blinden les portes, els anglesos han decidit fer just tot el contrari. Diries que ho porten a la sang, no hi poden fer més. La seva idiosincràsia es basa en anar al revés del món i, per tant, les malalties contagioses han de circular com els cotxes anglesos, és a dir, en direcció contrària a la resta del planeta.

Quan escric l’article, aquí ningú està confinat encara, els pubs estan oberts i els nens van a escola cada dia, uniformats i morts de fred. Els responsables han decidit que el millor que podem fer és sortir al carrer i agafar els antivirus de manera natural, és a dir, contagiant-nos de mica en mica. S’ha de reconèixer que és un mètode original i agosarat i que potser funciona, tot i que més d’un ha posat el crit al cel. Pels carrers la gent fa vida normal, seguint fil per randa aquesta manera de fer tan britànica del keep calm and carry on.

Nosaltres, però, hem decidit reafirmar la nostra catalanitat, per si de cas, i tancar-nos quinze dies a casa. Som solidaris, sí, i també, per ser-vos sincers, no les tenim totes amb la preparació mèdica d’un paio tan poc fiable com Boris Johnson. Avui fa tres dies que som a casa. Hem fet confitura de préssec, magdalenes, pastissos de plàtan, quantitats industrials de pollastre al curri i ara mateix m’arriba la flaire d’un sofregit de verduretes que em fa venir salivera de manera pavloviana. És el que passa quan tens poca feina i la nevera plena. En resum, que estaria bé saber si això va per llarg. Més que res per llençar la bàscula a les escombraries, que si el món s’acaba, millor que s’acabi bé.