Sant Jordi

Això d’escriure un article setmanal, a part de ser angoixant i alliberador al mateix temps, té unes curioses regles internes que amb els anys interioritzes de manera gairebé mecànica i natural. En el meu cas, una de les que més m’amoïnen està relacionada amb els terminis de lliurament o, cosa que és el mateix, aquest compromís de tenir-lo enllestit i enviat a la teva pacient editora amb una setmana d’antelació, la qual cosa fa que, força sovint, no puguis evitar manipular de manera dissimulada la seva cronologia per limitar tant com puguis la seva obsolescència.

Ara mateix, per exemple, malgrat que falten dos dies per a la diada de Sant Jordi, hauria de fer veure que ja tinc tots els llibres regalats i que les roses continuen lluint vermelles i llampants a casa. Però com que m’he curat en salut i us he explicat la trampa en el paràgraf anterior, he decidit no fer-ho. O sigui que si voleu saber la veritat, avui estic encara amb aquell rau rau de no saber si l’encertaràs amb la tria. I us explico per què.

A veure, el llibre per a la meva dona no em fa patir gaire, cada any se’l llegeix, no sabria dir-vos si per la meva habilitat llibretera o per un amor incondicional que ho perdona tot. Amb el nen, però, són figues d’un altre paner. Fins no fa gaire la seva voracitat lectora feia de cada Sant Jordi un dia d’extrema satisfacció i cofoisme patern agut. S’ho empassava tot, còmics, llibres il·lustrats i, sobretot, les novel·les de ganàpies amb la mà trencada per ficar-se de peus a la galleda amb les seves malifetes. Però això era abans; ara no, ara està a punt de fer-ne catorze i el seu grau d’exigència literària s’ha expandit tant com la talla dels seus calçotets. “Això ja m’ho he llegit a l’escola fa mesos”, “Aquest llibre és molt avorrit” o -la que fa més mal-“Papa, que ja no tinc vuit anys!” són respostes que de tan sentides m’acompanyen en moltes nits d’insomnis casolans.

O sigui que aquí em teniu, dues hores llargues buscant un llibre que encara no hagi llegit, un d’aquells que el torni més revolucionari, més rebel, més lliure; una lectura que l’ajudi a estimar millor, a entendre i escoltar, però que també que el faci riure i emocionar-se. En resum, un llibre que l’ensenyi a ser més bona persona. Sí, ja ho sé, potser estic demanant massa, però no patiu. Quan llegiu això ja hauré fet la tria i vosaltres, per a sort meva, mai sabreu del cert si l’he encertat.