Han estat molts mesos d’enveja poc sana. De mirar el cel gris i preguntar-me què coi se m’hi ha perdut al país del núvol etern. De xàfecs intempestius i sabates mullades, de ventades traïdores i boira sinistra, de glaçades matinals que et gelen els peus i l’ànima. I tot això, que ja entrava en el preu quan vam venir, tampoc no ens hem d’enganyar, no faria tanta malícia si no fos per la mala fe dels que viviu sud enllà, en aquesta pàtria dissortada que vam decidir deixar fa tres anys i escaig de manera impulsiva.
Suposo que sabeu de qui parlo. Parlo d’aquests suposats amics que t’envien una foto fent el vermut en una terrasseta en ple mes de febrer, o aquella típica dels seus peus arrebossats de sorra amb el mar de fons mentre tu vas amb tres capes de roba per poder anar al súper i no morir en l’intent. Els que et fan un brindis per Instagram amb una cerveseta ben gelada al xiringuito de la platja a mitjans de març, amb les olivetes farcides i les ulleres de sol amagant els ulls burletes. Fa molt de mal, fa mal adonar-te que la gent pot ser tan cruel, que puguin tenir tanta malícia i refregar-te per la cara el seu paradís climàtic mentre tu reforces el teu llit amb una altra funda nòrdica i asseques la roba mullada al radiador del menjador abans que no es floreixi.
Per tot això tenia tantes ganes que arribés l’estiu. Pel temps més agraït, naturalment, però també per l’orgia de colors que et regalen els jardins de cada casa, amb tot de flors impossiblement vermelles i blaves, però sobretot per repassar la llista negra d’amics poca-soltes i colgar-los a través de les xarxes socials amb fotos de pícnics al parc, menjant maduixes envoltats de verd i d’una brisa deliciosa; de preguntar-los innocentment com porten els 43 graus a l’ombra mentre els envio una captura de pantalla amb la rebequeta que cal de cara al capvespre, aquests 19 graus tan amables i assumibles; de contestar aquella foto odiosa dels seus peuets a la platja amb una de nostra amb els nostres sota una flassada al bo de l’agost, sense mosquits ni fogots nocturns ni revetlles de Sant Joan empudegades de cretins tirant-te petards als peus.
Sí, ja ho sé, és una mica lleig això que faig, però creieu-me, la venjança és un plat ideal per a l’estiu. De fet, és com el gaspatxo, com més fred es menja, millor.
