Reivindiquem la tristesa
La situació en què ens trobem sembla que només tingui dues sortides: cantar i ballar a casa o la més profunda depressió. Nosaltres, ho hem d’advertir, no som d’aquells que prediquen que els problemes es poden convertir sempre en oportunitats, perquè creiem que hi ha problemes que són maleïts problemes, i punt. Tampoc no som amics dels llibres d’autoajuda, ni d’altres receptes que ofereixen arribar a la felicitat passant per autopistes sense peatge. Per tot plegat, aquests dies tenim el convenciment que, de manera col·lectiva, ens estafem una bona ocasió per aprendre a conviure amb un sentiment tan complex i entranyable com és la tristesa.
Un dels referents més estimats que tenim, Michel de Montaigne, després de confessar que ell no es trobava gaire afectat per aquest sentiment, li va dedicar un capítol a l’inici dels seus Assaigs. A parer seu, la tristesa s’estén en el nostre món, tant en situacions excepcionals com en les més quotidianes. No ens en podem escapar, ni la podem transvestir fins que no es pugui reconèixer. La tristesa se sent, es viu i s’ha de sentir i s’ha de viure. Si no sabem parlar-ne, si no trobem paraules per expressar-la, actuem com analfabets davant d’un dels nostres sentiments més punyents i sincers.
Hi ha situacions a la vida que ens deixen sense resposta, que ens enrigideixen, com li va passar a Níobe, aquella mare que es va convertir en pedra quan els déus van treure la vida als seus fills i filles. Conta Ovidi que el vent se la va endur i “dalt d’un cim agafada va fonent-se, i encara els seus plors el marbre destil·la”. Hi ha també situacions a la vida, que, sense arribar a convertir-nos en marbre, ens enterboleixen per dins fins a fer-nos perdre l’ànim de fer coses. I és que la tristesa pot paralitzar. Amagar-la no és la resposta. Li hem de fer un espai entre l’àmplia gamma de sentiments que tenim i deixar que en ocasions s’assegui amb nosaltres, ens agafi del braç i ens faci sentir que a la vida hi ha cims i hi ha pous. L’acció educativa no passa per dissimular els pous, sinó per mostrar que quan hi caiem (perquè més aviat o més tard hi caiem), és lícit plorar i sentir-se abatut, com ho és recordar que en la foscor sempre podem trobar el resguard d’una música, d’un llibre, d’un amic.
