Estimat Lluís, si haguéssim d’acordar el perfil d’un bon mestre creiem que coincidiríem en dues qualitats. La primera és conèixer profundament la matèria que el deixeble ha de fer seva. La segona és conèixer aquest deixeble i què podem fer perquè aprengui. La literatura sobre el tema distingeix, com tu ja predicaves fa temps, entre “saber ensenyar” i “saber què ensenyar”. Ni l’amor pel coneixement abstracte ni l’entusiasme per l’aprenent ho justifiquen tot. La didàctica sempre es troba en una cruïlla de sabers.
Avui parlem de tu, Lluís, del filòleg i del mestre. O, si ho vols, del mestre i del filòleg. En el teu cas, l’exigència i el rigor arribaven per qualsevol de les dues bandes. Arribaven per fondre’s i fer-nos gaudir als altres. Et vam gaudir en les escoles d’estiu, en les classes de l’escola de mestres de Sant Cugat i en cada una de les reunions que vam fer amb tu per redactar llibres de text.
Com a mestre no imposaves res, senzillament parlaves, argumentaves, justificaves, deixaves dir i escoltaves amb molta atenció. Arribaves a classe sempre puntual i ho portaves tot preparat. Moltes vegades el que portaves era el que havies fet al matí, amb els nens i nenes de l’escola on treballaves. Tot i aquesta preparació, estaves obert a la sorpresa, al canvi, perquè mai acabem de fer allò que hem programat. El deixeble sempre ens descentra i tu et deixaves descentrar, però sense fer renúncies que afectessin els fonaments del coneixement, d’aquest coneixement que va cabre durant tant de temps dins teu.
Savi com pocs, i al mateix temps compromès i proper. El saber ho és quan té capacitat de transformar el món, i això mai és possible des de l’aïllament. Per això eres bon amic dels amics, per això la teva militància política, el teu paper a la família i per això, també, la teva defensa dels mots que uneixen, dels que ens calen per sentir-nos vius i solidaris. La llengua, com tu defensaves, requereix la fixesa d’un diccionari i, també, la mobilitat que li atorga la vida mateixa. Així eres tu, Lluís, un gran home que va saber viure entre la paraula definida i la que sempre resta oberta a una nova definició. D’aquí sorgia la teva ironia, el teu compromís.
Així eres tu, Lluís López del Castillo, el bon mestre que sap ensenyar i sap què ha d’ensenyar.
