EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Quedar

Estàvem sopant i ell, com de costum, ens estava regalant un dels seus monòlegs atropellats marca de la casa. La seva boqueta de pinyó era una metralladora de paraules imparable. Què hi farem, ell és així, tot el que fa és precipitat, com si tingués un cronòmetre incrustat al cervell i quedessin segons perquè sonés l’alarma. És el seu tempo; comença el dia amb la cinquena posada i no redueix la marxa fins que s’adorm, esgotat. De bon matí, quan obres els ulls, ja porta l’uniforme posat i abans que puguis dir-li bon dia ja ha tancat la porta de casa i és de camí a l’escola, malgrat que faltin més de tres quarts d’hora perquè comencin les classes.

Ara bé, aquesta fal·lera per marxar aviat de bon matí té un motiu extra. Ha quedat amb el seu amic Joe Whitehouse. Sembla que necessiten veure’s vint minuts abans de les vuit per fer el camí plegats a l’institut amb calma, fent petar la xerrada i compartint bromes inintel·ligibles per a nosaltres, els adults. Per això, aquest dia que sopàvem, una mica per incentivar la seva sociabilitat i també perquè callés una estona d’una punyetera vegada, li vaig fer el suggeriment. “Per què no quedes amb el Joe demà, al sortir de l’escola, i aneu a tombar pel poble?” No ho sé, vaig pensar, potser si queden en hores no lectives se’ls passen les ganes de trobar-se tan d’hora i tots plegats podríem dormir mitja horeta més.

De seguida vaig veure que l’havia cagat. La mirada del nen em van fer adonar que no era una bona idea. “¿Com vols que li digui de quedar demà? ¿Vols que em quedi sense amics?” I llavors la meva dona m’ho va explicar. Es veu que aquí, per quedar entre amics, s’ha de demanar hora, com qui va al dentista. S’ha de fer una trucada als pares de l’amic en qüestió i demanar de manera formal un possible rendezvous entre els dos amiguets, això sí, amb unes quantes setmanes d’antelació. De fet, és preferible que facis una visita als progenitors del teu amic, suposo que per demostrar-los que ets un home de bé, però no se t’acudeixi fer la visita sense anunciar-la amb antelació a través d’una trucada de cortesia.

Ara és el dia següent i estem esmorzant. Intento seguir el fil del que m’està explicant però el seu verb torrencial ho fa impossible. Així que me’l miro endormiscat, fent que sí amb el cap com si l’escoltés, i penso per a mi: “Ai, fill meu, el dia que vulguis quedar amb una nena, no sé pas com ho farem”.