LA PITJOR MARE DEL MÓN

Què feien els meus progenitors?

Què feia amb nosaltres la meva progenitora quan servidora formava part de la seva tropa de menors d’edat a càrrec (MEC)? Vull dir, què feia a banda de cuinar, endreçar, anar a reunions d’escola, comprar, organitzar, fer llits, bugades, portar-nos al metge, controlar que no ens estimbéssim acadèmicament, etc., etc., etc. Doncs... poca cosa. Sobretot entre setmana perquè dissabte i diumenge podien planejar alguna sortida, visita o excursió i allò ja ens resultava més semblant a una activitat lúdica compartida. No recordo que la meva progenitora jugués mai amb els meus germans i amb mi. I si ho hagués fet hauríem pensat que patia un episodi de febre tropical. Jugar era una activitat pròpia d’un MEC, i no d’un progenitor, pensàvem. I ens espavilàvem sols. O jugàvem entre nosaltres perquè ja érem prou gent.

El meu progenitor semblava que jugava amb nosaltres però no era cert. Ens enredava. Nosaltres, de vegades, suposo que quan devíem clavar una tabarra històrica i insuportable, érem enviats sota la seva custòdia. Per nosaltres era molt divertit. El meu progenitor es tancava a l’habitació dedicada a laboratori fotogràfic de blanc i negre, i ens deia: “Ara tancaré el llum un moment. No us mogueu”. I li fèiem cas. Després obria el llum de color vermell i començaven les operacions de revelatge i positivat. Ara ho penso i en realitat fèiem poc més que d’espectadors; perquè a penes remenàvem les fotos dins les cubetes, o tancàvem la tapa de l’esmaltadora. Però era un món tan estrany que sempre pensàvem que teníem molta sort de ser allà.

I també hi havia “la màquina”. En una petita habitació de la porteria de l’edifici, el meu pare i un amic seu hi havien instal·lat una màquina per fer portanegatius fotogràfics. D’aspecte de Mecano complex i amb un soroll infernal, la màquina ens tenia fascinats, perquè se l’havia inventat el nostre progenitor, i perquè sabíem que contribuïa a pagar-nos les sabates. Ens encantava ajudar el meu pare amb la màquina, tot i que, de nou, en realitat poca cosa fèiem. Sí, el meu progenitor tenia gràcia a l’hora de fer-nos pensar que les seves activitats eren molt interessants. Fins i tot podia arribar-nos a enredar amb el bricolatge, tot i que menys.

La meva progenitora partia amb desavantatge. Ella es dedicava a les feines menys glamuroses, les de la llar, aquelles que se suposa que cal fer, i no a les floritures. I compartia amb nosaltres moltes més hores que el nostre progenitor, i, en conseqüència, el seu reservori de paciència era un i finit. Per això tantes vegades, els diumenges al matí sortíem a passejar només amb el meu progenitor. I què feia mentrestant la meva progenitora? El que li donava la gana. I ben merescut que s’ho tenia. Santa paciència, mama, santa paciència vas tenir.