EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Propòsits

No riure-li tant les gràcies. Repassar-me la història d’Anglaterra per quan em pregunti coses sobre els Stuart i els Windsor i tota aquesta colla de reis capriciosos i fratricides. Comptar fins a deu quan em digui “Un moment” cada cop que li demano parar o desparar taula. No espiar els seus whatsapps quan es deixa el mòbil damunt el sofà. Intentar no preguntar-li tan sovint quines són les nenes més guapes de la seva classe i com es diuen i quina li agrada més. Trucar al lavabo abans d’entrar. No emprenyar-me quan em fa escac i mat amb aquella rialleta de suficiència. Practicar d’amagat aquell videojoc per poder guanyar-lo. Comptar fins a deu quan em contesta “Un moment” cada cop que li dic que es dutxi. Amagar la tauleta i llençar-la a mar i dir-li que s’ha trencat i que a causa d’una manca de microxips no en fabriquen més. Fer-li tornar a rentar els plats quan els deixa igual de bruts, és a dir, sempre. No refregar-li pels morros els bitllets de 500 que li toca tornar a pagar-me al Monopoly quan cau en un hotel dels meus per tercera vegada. No emprenyar-me tant quan em fa alguna de les bromes pesades que ha après de mi. Fer una aportació econòmica ben generosa a la Viquipèdia per totes les respostes que em xiuxiueja a cau d’orella. Comptar fins a deu quan em diu “Un moment” cada cop que li demano d’anar a estendre la roba. Mirar de no fer trampes al Risk, que soc son pare i hauria de donar exemple. Si el renyo per haver perdut les ulleres, pensar en quantes n’he perdut jo els últims dos anys, sense anar més lluny, i admetre que els testos s’assemblen a les olles. Ser molt pacient quan som fora i té gana i es posa de mal humor mentre trobem un restaurant que sigui prou bo, barat, bonic i original. Ser igual de pacient quan menja de mala gana perquè hem acabat dinant en un restaurant dolent, car, lleig i vulgar per culpa de les presses. Buscar-li llibres sobre referents històrics que no hagin lluitat, matat, envaït o conquerit sense demanar permís abans. Trobar d’una punyetera vegada la guardiola plena d’euros que li vaig amagar fa tres anys en un lloc segur. Comptar fins a deu cada cop que me’l vull menjar a petons i no em faig el càrrec que ja no és un marrec. Qué te dotze anys, Lluís, dotze anys ja.