Progenitors cansats

Fa dies, el periodista Eloi Vila i servidora vam coincidir a l’estudi de RAC1 per parlar de l’apocalipsi del final de curs. Tots dos vam xerrar i estripar a gust sobre les trampes mortals d’aquest forat negre del calendari. Tant l’Eloi com jo tenim cadascú tres menors (i algun major) d’edat a càrrec (MEC) d’edats molt semblants. I tots dos reconeixem que el cansament va fent forat. Per evitar-ho jo admeto que activo unes quantes estratègies descansatòries.

Per començar, des que em vaig divorciar la meva presència activa a casa ha passat a la meitat. I mentre no hi soc, tot i que em mantinc a la rereguarda, procuro carregar la bateria i fer-ho sense gota de culpabilitat. Cinema, sopars, trobades amb amics o, senzillament, lectura i visionat de sèries a casa. I confesso públicament que si a sobre aquella setmana s’escau alguna reunió (escola, esplai, extraescolars, i altres delícies) i, per tant, me l’estalvio... doncs no ploro gaire. No ploro gens.

Atenció, però. Si em toca anar-hi, hi vaig. I prenc notes. Prendre notes, malgrat que no ho sembli, és una de les meves estratègies descansatòries. Ho faig per no adormir-me. He assistit a massa reunions, me les sé de memòria i les podria fer jo mateixa, però no ho faig perquè em prendrien per boja. Per més boja, vull dir.

Una altra estratègia és fer el pas al costat. Aquest any, per exemple, no em toca a mi buscar casals i alternatives per mantenir allunyat el MEC número 3 de les pantalles fins a l’inici dels campaments de l’esplai. I mira, em fa il·lusió no haver de fer-ho. Ah, i així que puc em faig la sueca, així, en general, i espero que algú altre, per exemple el mateix interessat, se solucioni el que s’hagi de solucionar (trasllats, localització d’objectes perduts, matrícules i tot tipus de paperassa, compres diverses imprescindibles, etc.). Estar cansat, què coi, és un dret que tenim les progenitores i els progenitors. I us explico per què, tot i que segur que ja ho sabeu de primera mà. Criar (o intentar-ho), acompanyar (o fer de guardaespatlles), escoltar (o fer-ho veure), ser-hi (ni que sigui amb el cos trinxat), en general, per molt d’amor i entusiasme que hi posi, a mi, després de gairebé vint anys, m’esgota.

Però atenció, noto que dir-ho públicament equival a un dels mojitos que penso prendre’m a la fresca aquest estiu, i ara mateix ja em sento moooolt... Assúcar!