LA PITJOR MARE DEL MÓN

Paradeta tancada i barrada

Ahir vam celebrar l’aniversari del menor d’edat a càrrec (MEC) número 1. Ha complert la provecta edat de 12 anys i a casa estem impressionats. Fins a la vinguda del petit Charlie-Litus a la (gran) família, ell era el més petit de tots. Jo celebro els seus anys amb una alegria especial. M’agrada que es faci gran. M’entusiasma. Ell és més lliure... i jo també! He, he, he.

El seu aniversari és també la celebració del dia que vaig tancar la paradeta. Tancar i barrar. Ja tenia pensat aturar la meva vida reproductiva amb la vinguda del tercer MEC, però les circumstàncies en les quals va néixer encara m’ho van posar més fàcil. Vaig patir placenta prèvia i vaig haver de passar moltes setmanes fent repòs a casa i després vaig patir un episodi gore que va requerir ambulància i ingrés a urgències. Vaig estar ingressada a l’antic Hospital de Sant Pau durant un parell de setmanes. Allà l’episodi gore es va repetir i el petit MEC va néixer cinc setmanes abans del que li pertocava. Les metges em van assegurar que si tornava a quedar-me embarassada aquella murga se’m repetiria. I a mi em va agafar un atac de riure: “Un altre MEC! Però si és el tercer! Per favor!”

Aquell dia, en plena situació d’urgència controlada, vaig tenir un moment de lucidesa i vaig preguntar a les dues ginecòlogues que m’atenien si, posats a obrir-me per fer-me una cesària, no ho podien aprofitar per fer-me un petit macramé i lligar-me les trompes. Em va sobtar la voluntat de les doctores d’insistir-me, precisament a mi, que m’ho rumiés, que fos conscient de la decisió, que era un procés un 99,9% irreversible. Davant la xifra jo només em vaig amoïnar per aquella ínfima possibilitat que no fos irreversible, i les vaig convèncer que el desig no era producte del tràfec de la situació.

Un cop a dins del quiròfan vaig demanar sisplau, sisplau, que em brodessin una cicatriu tan bufona i tan poc invasiva com fos possible. Per assegurar-me’n vaig revelar que era guionista de Ventdelplà i que a canvi els explicaria tot el que havia de passar en els propers capítols. Al quiròfan tothom es va exclamar entusiasmat. Ho vaig fer. I a canvi van complir la seva paraula i la meva cicatriu va ser motiu de lloa i admiració de totes les llevadores que la van curar i supervisar. Era, és, una cicatriu-candau, de la qual no em penedeixo gens ni mica.

Quan algú em veu agafant un nadó en braços i bressolant-lo amb afició es confon i creu que seria ben capaç de reincidir. Els nadons són irresistibles per a mi. Necessito agafar-los, acariciar-los i bressolar-los... I després retornar-los als braços cansats i somnolents dels seus progenitors. Jo el que vull, no ara, sinó quan em toqui, és ser àvia (la pitjor del món, amb permís de l’Antoni Dalmases, que ja va reclamar el títol). Però esperaré. I tant que esperaré!