FLORS DE BACH

Obrim les portes de casa i del cor

Uns fets tan colpidors com els atemptats de l’agost passat a la Rambla de Barcelona i a Cambrils comporten, sens dubte, el perill que algunes persones es radicalitzin i refermin les seves opinions i actituds xenòfobes. Però alhora també ens brinden l’oportunitat d’obrir cor i ment, i d’adoptar actituds personalment més compromeses pel que fa a la inclusió, la justícia, la cohesió social. Transcorregudes unes setmanes des que vaig escriure sobre aquest tema, el reprenc perquè sovint el degoteig incessant de reflexions i de bones intencions dels primers dies es dilueix o perd força quan la commoció ha minvat i el tema ja no és notícia de primera plana.

La majoria d’escoles de casa nostra, i un bon grapat de mestres en particular, han fet i continuen fent una gran tasca acollidora i integradora que les famílies hem de reforçar des de casa. Cal drenar i transformar emocions i evitar mirades, paraules, comentaris, comportaments, acudits o actituds que suposen algun tipus d’ofensa o d’agressió, especialment les subtils, que ens podem pensar que són inofensives, però són igual de nocives o més que les manifestes. Proposem-nos començar a dir i a fer coses que fins ara potser no dèiem ni fèiem, i que transmetin acceptació, respecte, afecte, solidaritat, igualtat, justícia, empatia, compromís. Un dels nois marroquins de Ripoll amb els quals vam parlar la meva companya Montse Jiménez i jo durant l’elaboració del document 'Del bressol al cor. 17 per capgirar el 17', ens va dir que hi havia persones que abans no el miraven i que ara li somreien, persones que abans no parlaven mai amb ell i que ara li preguntaven com estava. Necessitem actituds com aquesta, i convé que no siguin flor d’un dia.

Fem que el dolor serveixi d’alguna cosa i obrim les portes, les de casa i les del cor, als que venen de lluny. També als que tenim a prop i pensen, senten o viuen diferent. Si estem disposats a barrejar-nos, a conèixer-nos, a tractar-nos, cauran molts prejudicis i ens podrem comprendre i respectar millor. Si ens escoltem i ens mirem als ulls, podrem trenar sintonies i camins conjunts. Obrim totes les portes, com diu la cançó de Txarango, i aprofitem la mort per parlar d’amor amb els nostres fills i alumnes. No tenim cap altra opció si ens tenim per bona gent i volem ser-ho veritablement.