No és qüestió de protocols

Aquests dies ha estat notícia primer el maltractament i després la mort d’un petit nadó. Entre les reaccions produïdes ha aparegut la discussió de si s’havia aplicat bé el protocol sobre maltractaments. Començava la investigació de qui havia fallat, entre els diversos professionals que l’havien atès dies abans. Ara, com a reacció a la recerca de culpables, assistirem, temporalment, a una hiperprotecció (emparar i protegir davant la mínima sospita de possible risc de maltractament), a una hiperjudicialització (que alguna autoritat legal prengui les decisions) i a una poca valoració de quines són les respostes adequades. Com a efecte complementari, protegirem a qualsevol preu sense tenir en compte la vida de l’infant i els costos que pot acabar tenint una excessiva i inapropiada intervenció, que esdevé, finalment, un maltractament institucional. Soc, en part, culpable de l’actualització dels protocols ara fa quinze anys -quan era al Síndic de Greuges-, arran de successos de maltractament molt greus. Era i soc, també, objector de protocols, especialment ara que en volem tenir un per a cada suposat problema educatiu o social. Per això voldria recordar que un protocol, en lloc d’esdevenir una bona forma de treballar junts, pot acabar sent una simple pauta per indicar què ha de fer cadascú (i així espolsar-se responsabilitats), acompanyada d’una llista de simptomatologies, d’indicadors, a descobrir (no apreciar que està especialment trist i escriure a l’informe “ferida susceptible de...”).

En la immensa majoria de casos, l’infant que és portat a urgències no necessita que els professionals de la salut passin llista per comprovar indicadors de maltractament. Necessita ulls acollidors i observadors que, en descobrir pautes de cura poc clares o positives, puguin agafar un telèfon i fer que l’endemà el pediatre del seu territori vegi l’infant i la família. Sap que aquest professional d’atenció primària de salut treballa habitualment amb l’atenció primària social i poden compartir el mateix dia una reflexió conjunta sobre com protegir adequadament. No cerquem la reacció crítica a les situacions greus sinó com reduir la probabilitat que es produeixin. Ens importen totes les situacions d’abandó i empobriment de les vides infantils, els maltractaments visibles i els invisibles. No protegim privant sense criteri de les poques abraçades que encara poden tenir a casa seva.