Neurociència i sensatesa educativa

Entre les modes innovadores en educació ha fet forat la neurociència. Com tantes altres propostes per entendre per què i com es produeix el fet d’aprendre, està contribuint a desterrar prejudicis i evitar que el món de l’educació sembli dominat tan sols per les creences. Però també està contribuint a convertir l’educació en una suposada realitat que pot definir-se per l’evidència científica i l’aprenentatge en un procés analitzable amb la lògica causa-efecte. Sabem quines són les àrees cerebrals implicades i que gràcies a les neurones de les emocions poden funcionar les de la comprensió. I sembla que tant se val la pedagogia, la didàctica o l’ambient de la classe. La qüestió es complica encara més quan s’acaba dient, per exemple, que un determinat estil d’educació parental té una probabilitat més alta de generar depressió adulta (com si estil fos una variable i depressió una altra). Per sort, els professionals de l’educació no es deixen enredar i, amb rigor científic, no obliden la complexitat dels infants, dels seus entorns i de l’ofici de mestre.

Per sortir del parany proposo una petita dosi de complexitat no oblidable. No és possible cap activitat psíquica (llegir o estimar) sense neurones. Però els processos psíquics (sentir-se estimat o comprendre) no poden reduir-se al sistema nerviós. A l’escola tenim en compte les neurones però ens dediquem a construir els entorns que fan possible el desenvolupament intel·lectual, afectiu, relacional. Un cervell mal desenvolupat per la poca cura en l’atenció infantil fa impossible el control de l’agressivitat. Però la insistència a construir vinculacions a partir dels afectes (experiències quotidianes de preocupació per part de persones adultes positives) fa que el sistema es reequilibri. Per això creem entorns acollidors i no repartim fàrmacs perquè estiguin atents a les nostres explicacions. Aprendre a identificar els signes d’un text escrit té a veure amb unes referències cerebrals sense les quals no podem llegir. Però ensenyar a llegir sabem que és una confluència quasi màgica en què es barregen els petons que han tingut a casa, els companys de taula, el descobriment de com funcionen els números, la cara de la mestra i el desig de saber què significa allò que estàs veient... sense negar el dret a imaginar-ho. El rigor neuronal és impossible sense la sensatesa educativa.