LA SETENA HORA

Nens i nenes amb pantalletes

¿Ens ho sembla a nosaltres o cada dia hi ha més infants (recordeu l’etimologia del mot: infans, -ntis, “que no parla”) enganxats a les pantalles? Tenim la sensació que aquests dies de festa n’hem vist molts; alguns de ben escarxofats al cotxet mentre la família passejava, d’altres a la taula del restaurant. La cosa més patètica és que, de vegades, al voltant de la taula, els adults també s’afegeixen a la festa; llavors ja tenim la imatge completa: els infants calladets davant les imatges, i els adults en plena revisió de WhatsApp, de Facebook o d’Instagram.

“Pobres mestres!”, pensem nosaltres. Quin servei més galdós que els fem si no acostumem aquells que tot just s’endinsen en el territori del llenguatge a practicar el bell i noble art de la conversa. No posarem en dubte el valor educatiu de la imatge i de la tecnologia, però si a casa els infants estan sovint davant la pantalleta perquè no atabalin, cau pel seu propi pes que no adquiriran la pràctica de situar-se en una conversa.

Quan parlem amb els altres hi entra en joc el tema, però també la capacitat de construir alguna cosa que abans no existia; una conversa és creativa, perquè sabem com hi entrem però mai podem preveure com en sortirem. Allò que es construeix de manera conjunta és únic, irrepetible i s’esvaeix just en el moment en què la conversa s’acaba. En algunes cultures els interlocutors fan l’orni quan es planteja una pregunta. Sabeu per què? La resposta és aquesta: perquè si la resposta segueix de manera immediata la pregunta hi ha el perill que la conversa es tanqui. I conversar és tan enriquidor!

Els infants només podran fer front a allò que els espera més enllà de l’àmbit familiar si aprenen a entendre els altres i a entendre’s a ells mateixos. Aquest aprenentatge es fa bàsicament a través del llenguatge. És la casa que tenim per moure’ns amb tota comoditat entre les preguntes i les respostes. És per això que l’espai escolar l’entenem com un territori en què el saber es construeix de manera col·lectiva; i és urgent construir-lo, perquè sempre hi ha un interrogant que espera. Som resposta, una resposta que es formula a través del llenguatge. Dubtem que, d’això, les pantalles en sàpiguen alguna cosa. El que dèiem: pobres mestres!