Maldecaps d’ara i de sempre
Faig temps en un bar abans de donar la conferència Pares i mares imperfectes, aquest cop dirigida a progenitores i progenitors d’ adolescentis comunis. I penso. És una mania que tinc. Penso i penso en tot allò que em fa explotar el cap com a progenitora d’aquests bells éssers hormonats. Podria haver dit “em fa ballar el cap” i hauria quedat més pompeufabrià, però més inexacte.
Començo per fer una llista de problemes eterns, aquells que apareixen i reapareixen de forma insidiosa: la discussió pel des(ordre), la no participació en les tasques familiars, els estudis, el vull-vull-vull que em fa sentir un caixer amb potes, l’ús i abús de les pantalles, algunes amistats poc recomanables, els horaris de tornada a casa, l’absència de ponts (o pontets o un simple tauló) de diàleg, la mala llet... I ja paro. I em llegeixo i rellegeixo la llista.
Si me la miro amb equanimitat he d’admetre un fet sorprenent: són els mateixos problemes que ja hi havia quan la major i els menors d’edat a càrrec (MEC) eren petits, però ara han mutat. La discussió pel des(ordre) a la nostra llar és un tòpic molt trending. Abans calia endreçar jocs i joguines i ara... ara tot allò que tenen a les seves habitacions i que acaba apareixent per tota la casa. El tema de les tasques domèstiques només va colar quan jugàvem a omplir el rentaplats, o jugàvem a ficar la roba bruta al cossi corresponent, fins que es van adonar que allò en lloc d’un joc era una estafa. De pantalles abans no n’hi havia tantes, però de tele sí. D’amistats poc recomanables se’n tenen fins i tot a P3. La discussió pels horaris era igual d’aferrissada quan tocava discutir l’hora d’anar a dormir que ara quan toca pactar l’hora de tornar de festa. I la falta de o la mala comunicació tampoc ha estat un fenomen adolescent. Igual que la capacitat d’establir un bon diàleg.
Així que el que ha canviat és que em pesquen més cansada, perquè els anys de criança, tutela, educació i vida familiar passen factura. I a ells, en canvi, els pesca en plena eclosió d’energia. Ells, d’energia, sempre n’han tingut a carretades, però les hormones adolescents els han carregat la bateria encara més. I després hi ha allò de l’edat, i que ja no cola tant que les coses es fan perquè ho dic jo, i cal tenir encara més paciència i més mà esquerra. De mà esquerra n’he encarregat una de recanvi per internet, i de paciència, doncs també. A veure quan m’arriben.
