Vaig a comprar a una hora civilitzada en què no pugui crear cues quilomètriques. Les compres de casa omplen, com a mínim, un carro de súper i necessiten una logística especial. No era conscient de fins a quin punt tenia integrats els moviments de compra, càrrega i descàrrega -en resum, la logística- fins al dia que em vaig trobar l’escriptor Sebastià Bennassar al supermercat.
El Tià va contemplar el meu carro de súper ple fins dalt amb ulls admirats. I encara es va admirar més quan vaig afirmar amb tota la seguretat del món que encabiria tota aquella carretada de productes dins el carro d’anar a comprar de casa. No era l’únic incrèdul. El caixer, un noi molt jove, em va provar de convèncer que el meu objectiu era una quimera. I jo, fent-me la xula, vaig desafiar-lo i li vaig dir que no patís, que estava convençuda que m’ho podria endur tot d’una sola vegada.
Vaig iniciar l’operació de descàrrega i de càrrega. En primer lloc vaig ensenyar-los la importància d’entaforar primer els brics de llet, les ampolles, llaunes i altres productes pesants. Després va arribar el moment d’omplir tots els espais lliures amb els productes que ocupen poc espai fins al punt de no deixar ni un sol forat. I al final tocava col·locar els productes delicats. La classe els va semblar fantàstica, però ells veien que el carro s’omplia i s’omplia i que encara quedaven productes a manta a la caixa. I tatatatxan! Vaig fer aparèixer una bossa de plàstic rígida i la vaig dipositar sobre el carro, la vaig omplir fins dalt, i la vaig lligar al mànec del carro amb una corda. A la caixa, of course, ja no hi quedava res. Va ser un gran moment que em va omplir d’orgull i satisfacció gens borbònics.
Anar a comprar no m’entusiasma, però moments com aquest compensen l’estona avorrida d’omplir el rebost. Perquè trobo que la gent té poca fe en l’experiència de divuit anys criant menors d’edat a càrrec (MEC). Soc conscient que m’he convertit en una autèntica professional. Que compro i omplo el carro per ordre, que vaig a pinyó, que recorro els passadissos a la caça i captura de la paraula oferta, que comparo preus, que ja sé on són els productes que comprem habitualment i no m’entretinc buscant-ne d’altres, que pateixo per si aquell cop m’he passat i el noi jove de la caixa tindrà raó i no m’ho podré endur tot d’un sol cop, i que quan ho aconsegueixo em sento victoriosa.
També és cert que hi ha dies que estic en baixa forma, que camino lenta, que em fa una mandra immensa tota aquesta logística i omplo el carro sense pensar-hi gens, només provant de connectar les neurones per no oblidar-me de res. I que arribo a caixa i li dic al caixer: “Avui, que m’ho portin”. I que és ell qui aquell dia se sent victoriós. No passa res, el pròxim round sé que guanyaré jo, que per alguna cosa soc bastants -però bastants- anys més gran.
