Islàndia
El meu amic Ricard m’ho va dir el primer cop que em va parlar d’aquest país. Va ser fent petar la xerrada abans d’entrar a la ràdio, quan li vaig comentar que em rondava pel cap anar a Islàndia. Els ulls se li van il·luminar. “Jo hi vaig molt sovint. Saps per què? Perquè Islàndia sempre et dona el que necessites”. En aquell moment no ho vaig entendre del tot, però ara, acabat de tornar d’allà per segona vegada, crec que és probablement la millor descripció que mai m’han fet d’aquest indret tan màgic.
El primer cop que hi vam ser teníem molts pocs dies i ens vam concentrar en la part sud de l’illa, la que va des de la capital fins al Parc Nacional de Vatnajökull. El temps era plenament hivernal i hi vam anar sols, la meva companya i jo. Era una de les poques vegades que viatjàvem sense el nen, purament per qüestions pressupostàries, i ho vam aprofitar com cal. Encara recordem una espècie de bingo casolà en un pub del centre i la velocitat amb què els concursants buidaven les seves copes en una espècie de gimcana etilicofestiva. El que més ens va encisar de l’illa no va ser precisament la capital o els costums curiosos dels seus habitants. Islàndia et comença a enamorar quan et deixes embolcallar per un paisatge gairebé irreal. Es fa difícil oblidar com el negre de les pedres es barreja amb el verd de la molsa i el blanc de la neu o les nits estelades de mil colors, perfilades per uns volcans joves i amenaçadors. És un regal per als ulls i l’ànima.
Ara hi hem tornat, aquest cop amb el nostre fill. Necessitàvem compartir amb ell aquesta sensació fascinant que la terra es mou sota els teus peus, aquestes fumeres d’aigua calenta que esquerden el terreny i el perfumen d’olors sospitoses, aquests blocs de gel que desemboquen al mar fent una dansa lenta i solemne. I és ben cert que aquest país generós també ha sabut donar al nostre fill el que necessitava. Li ha donat metres cúbics de neu verge per enfonsar els peus; pedres poroses per portar als amics; glaciars per on relliscar i fotre’s de lloros. Sí, la seva cara no enganyava, estava encantat de la vida, i al vespre em va dir: “Ostres, papa, com m’encanta aquest país!” “Sí? Com és això?” “Perquè a tot arreu hi ha wifi i va superràpid!” Sí, Ricard, quina raó que tens: Islàndia sempre et dona el que necessites.
