LA PITJOR MARE DEL MÓN

Intimitat, oh dolça intimitat!

Fa un any exactament vaig escriure un article titulat Intimitat on explicava que parlo dels menors d’edat a càrrec (MEC) i de mi mateixa explicant, però preservant, l’essencial de la nostra intimitat. Avui la intimitat de la qual vull parlar és només la meva, però em refereixo a la intimitat domèstica i laboral (servidora té el defecte de tenir el campament base professional al domicili familiar). No fa gaire temps, només uns pocs mesos tot i que semblen anys, els matins eren MEUS i només MEUS. Els MEC es llevaven, esmorzaven, obviaven o no algunes de les seves obligacions sobre ordre, llits i altres minúcies, i marxaven. Marxaven i no tornaven fins al migdia, o fins i tot fins a mitja tarda!

Aquest any, però, tot ha canviat. La ja major d’edat a càrrec (MEC) ha començat a estudiar a la universitat... a la tarda. Tot i que s’ha buscat una feina remunerada i marxa de casa a les 12. Així i tot, ja no existeixen, doncs, aquelles primeres hores de fer i desfer sense testimonis. I a sobre el país està cap per avall i les aturades i vagues s’han afegit als ponts i dies de lliure disposició, i no hi ha setmana que no els tingui a tots tres rondant per casa, com a mínim, un dia. Per no parlar de les entrades i sortides constants dels MEC acompanyats d’amics amb els quals estudien o ho fan veure. Caguntot.

Quan eren més petits el problema de la intimitat era un altre. No tenia intimitat ni per anar al lavabo, ni per fer la migdiada, ni per estendre la roba. Sempre tenia un, o dos o tres dels MEC orbitant al meu voltant com microsatèl·lits. I si no els tenia encara era més preocupant i m’afanyava a descobrir què coi estaven fent. La llei de Murphy manava que es despertessin de la migdiada quan jo m’escarxofava al sofà. O que es posessin malalts i els tingués rondant per casa o anant de casa nostra a casa dels avis just quan tenia més feina per entregar, o encara pitjor, quan m’havia concedit dies de festa. O que considerés que una activitat com anar a comprar al súper mentre escoltava la ràdio era temps lliure de qualitat.

ENYORO EL SILENCI

El concepte d’intimitat, de fer el que em vingués de gust, tenia uns estàndards molt baixos. Havia de ser així. I somiava en el moment en què fossin més grans per apujar-los. Doncs bé, ja soc aquí, i sorpresa! El que he guanyat per una banda, ho he perdut per l’altra. Enyoro el silenci d’aquelles hores de dolça rutina escolar de 9 a 17 hores. També és veritat que a partir de tres quarts de cinc em convertia en un ésser apressat i socialitzat, i això ara ja no passa. I sé que, senzillament, el que cal és que em compri uns auriculars d’aquells que duen els operaris que perforen l’asfalt del carrer i que també portava el Quim Monzó al programa El convidat per aïllar-me. Quin remei.