LA PITJOR MARE DEL MÓN

Hola i adeu

Fa dies que provo de fer una petita col·laboració professional amb la major d’edat a càrrec i no me’n surto. Li he demanat que seguem cinc minuts i que m’ajudi a triar cançons per a una llista de l’Spotify, una playlist, que se’n diu, per promocionar la meva última novetat editorial (atenció, falca publicitària), la novel·la juvenil Cor de cactus i altres formes d’estimar, que m’ha publicat l’editorial Cruïlla (fi de la falca publicitària), però no hi ha manera. Quan ella és a casa jo no hi soc, i quan hi soc jo ella no hi és. I quan apareix per la porta i penso que, per fi, podrem compartir una estoneta, ella deixa anar la seva última frase preferida: “Hola i adeu”, que vol dir que hi és però que toca el dos a una velocitat supersònica superior a la que marxen els estalvis familiars en una llar amb una major i dos menors d’edat a càrrec (MEC).

Aquest entrar i sortir és comú a tota la família. Casa nostra sembla una base de llançament de coets, però en lloc de vehicles que viatgen univers enllà llancem cossos cap a diferents objectius terrestres: reunions, instituts, universitat, camps de futbol, skateparks, activitats sedicioses, places, platges, restaurants, cases d’amics, esplai, conferències, botigues de proximitat, centres comercials, consultes mèdiques, viatges al centre de la ciutat (allò que una de les meves àvies en deia “Barcelona”), teatres, concerts, cinemes, perruqueries, barbers, entitats bancàries...

BUSCANT UNA SOLUCIÓ

És difícil que hi siguem tots alhora, a casa. Però sempre hi ha algú fent guàrdia. Poder tenir soledat i intimitat és una situació tan impossible com la reunió de tots cinc, i la paradoxa m’atabala. Enyoro els moments en què hi som tots, la facilitat amb què abans omplíem el cotxe, i em desespera haver perdut franges de temps en les quals servidora era l’única habitant de la casa. Ara la MEC número 1 estudia a les tardes i compartim els matins, i després de fotre-li quatre mocs perquè m’interrompia mentre treballava, de patir un atac de culpa per haver-li fotut el moc, de voler parlar-ne amb ella civilitzadament i, oh sorpresa, que llavors no hi sigui, o hi sigui i em digui “Hola i adeu que me’n vaig a...”, al final es va produir el miracle i ho vam poder aclarir i pactar la manera de relacionar-nos durant els matins.

He consultat amb les altes esferes, que no són altres que progenitors amics, amb els MEC més grans, o directament ja amb majors d’edat emancipats (MEE) i m’han notificat que la situació anirà en augment, i que benvinguda a l’etapa del “No sé quants serem”: no sé quants serem per fer el vermut, per menjar pizza, per anar a ballar la conga (no, això mai, odio la conga) o per viatjar a Nova York. Bé, això últim sí que ho sé. No tinc previst fer un viatge tan ruïnós, però els MEC ja m’han dit que, si m’hi decideixo, ells s’hi apunten. Quina barra.