LA PITJOR MARE DEL MÓN

Festivals, graduacions i fi de curs

Ja queda poc per donar per despatxat el curs escolar. Quan arriben aquestes dates el desig shakespearià que afirma que “tot va bé si acaba bé” en el meu cas esdevé un crit imperiós menys sofisticat: “Per favor, per favor, per favor, que tot acabi bé, per favooor”. Però encara falta una mica per saber si sant Shakespeare em concedeix la gràcia, i mentrestant els centres escolars em tenen preparades diferents activitats de distracció. Abans eren els festivals escolars i extraescolars, i ara ja estic en plena època de graduacions. En el fons és el mateix. Un moment de lluïment estel·lar dels menors d’edat a càrrec (MEC).

Aquest any li ha tocat al MEC número 2, que, en teoria, oficialment s’acomiada del batxillerat (sant Shakespeare, sisplau, sisplau, oi que sí?). Així com en el cas dels festivals escolars calia córrer per tenir enllestida la disfressa de formiga, de hawaià o del que fos, a les graduacions la tria de la vestimenta també és una font de maldecaps, i de despesa de temps i diners.

El MEC va decidir que volia un vestit de debò, amb pantaló i americana a conjunt, camisa bona i corbata. He d’admetre que vaig tenir els meus dubtes. Sospito que l’espècimen encara té marge per créixer uns centímetres i vaig veure esfumar-se els euros invertits a la mateixa velocitat de creixement del MEC. Però ell va contraatacar de forma brillant. Va anar a una botiga, es va emprovar el conjunt complet i em va enviar una foto. Estava espectacular i la progenitora tova i sentimental va guanyar la partida a la progenitora Merkel, defensora de l’austeritat pressupostària. Això sí, vaig avisar el MEC número 3 que molt probablement aquell vestit seria el que duria en la seva futura graduació. Ell es va queixar però no me’l vaig escoltar.

El dia en qüestió també va tenir força similituds amb la celebració d’un festival: nervis, neguit i, finalment, una eclosió d’orgull i alegria. A mi la mala gaita em va atacar quan vaig veure el MEC número 2 lluint el conjunt dels trons... amb la camisa per fora i sense cinturó. Per sort, va accedir a enfonyar-se la camisa per dins, això sí, a canvi de fer-me prometre que el deixaria en pau. Ho vaig fer i vaig gaudir del moment en què va recollir diploma i birret, com vaig gaudir d’aquell llunyà dia en què va ballar disfressat de cowboy, a P3, i malgrat que no va moure’s gaire a mi em va semblar el millor cowboy de Barcelona.