AIXÍ FA DE PARE

"Els fills sempre et jutjaran"

Víctor Obiols és poeta, músic, traductor i pare del Iannis i dels bessons Maties i Fèlix, de 18 i 13 anys. Ha guanyat el premi Carles Riba 2015 de poesia amb ‘Dret al miracle’. Com a Víctor Bocanegra va publicar el CD ‘Cançons de l’Akídelara’

“ELS FILLS Sempre et jutjaran” / FRANCESC MELCION Zoom

M’ha costat arribar a disfrutar de la paternitat. Mai he sigut criaturer. Quan els meus nebots eren petits, una cunyada m’anomenava Herodes. Quan hi penso veig que no estava fet per ser pare, però la natura té els seus capricis. I ara em sento satisfet de ser pare de família nombrosa.

Què més has descobert?

Que ser pares no ens fa més bones persones, però ens ajuda a entendre millor les relacions que constitueixen la societat. M’ha ajudat a entendre coses del passat, de la manera com vaig viure la infància. Ser conscient d’això et fa triar una manera o una altra d’educar els fills. A vegades eduques a favor i altres en contra. I també passa que els fills t’eduquen a tu.

Explica-m’ho.

Pot ser que tu facis el paper de nen i ells el paper de pare i que t’acabin aconsellant. O encara que els fills no et diguin res, que tu facis cas del que veus en ells. De tota manera, ser massa amic dels fills pot dur a una relació mancada d’autoritat, cosa que tampoc és bona. No defenso que tornem a una educació repressiva, però sovint sospito que hem arribat a un punt en què tot és massa permissiu.

Què et preocupa?

Hi ha una droga dura que és la tecnoaddicció, que no sé on ens porta però temo que ens pot costar molt cara. Hem perdut absolutament el control de les pantalles. Els nostres fills poden tenir accés absolutament a tot a través d’un mòbil. I no parlo només de violència i sexe, sinó també de continguts que són absolutes imbecil·litats.

On s’ha de posar el límit?

Els fills et poden intentar convèncer que és normal que un dissabte es passin sis hores connectats, però no ho trobo sa. Potser tot això es relativitzarà d’aquí uns anys i alguns perills digitals que ens preocupen ens semblaran ridículs. Però de moment veig que hi ha una mena d’indigestió i que no sabem què pot passar.

Qui ho sap?

Algú que em coneix bé em diu que no m’hi capfiqui, que els fills ja sabran trobar la manera de reduir i dominar la relació amb les pantalles. Però no n’estic tan segur. Algun cop havia arribat a desendollar el router i amagar-lo, però fer servir la força no porta mai enlloc. Potser aquesta obsessió dels pares en contra de les pantalles encara fa que els fills s’hi sentin més inclinats.

Com fas de pare?

N’hi ha que creuen que és complicat, que cal assumir un paper difícil. Jo he fet de pare tal com sóc. Els he ensenyat coses però des de la meva manera de ser. Hi ha pares que volen agradar els fills, però, al capdavall, facis el que facis els fills sempre et jutjaran, per tant és millor que et mostris tal com ets.

Així no cal preocupar-se’n massa.

Vivim una hiperconsciència de la paternitat, hi ha massa llibres, massa teories, com si ser pare fos una cosa molt complexa, i en realitat és ben senzilla: tu les coses les pots ensenyar només fins a cert punt. Tu no pots caure de la bicicleta pel teu fill. Ensenyem amb l’actitud. Quan creiem que no estem ensenyant, quan no sabem que s’estan fixant en nosaltres. Som un referent en aspectes que ni sospitem.