28/04/2018

Exercici d’observació

2 min

En el meu intent d’arrabassar els menors d’edat a càrrec (MEC) de les pantalles, de vegades me’n surto i de vegades no. L’altre dia vaig provar una nova estratègia i vaig endur-me el MEC número 3 per fer-me de camàlic, que m’ajudés a traslladar tot de coses al meu nou despatx, i a canvi el vaig convidar a berenar a la plaça de la Vila de Gràcia. I, amb el berenar a la mà, el vaig fer seure en un banc per endrapar i observar.

Ell, primer, s’hi resistia. Però té una mare torracollons, tant o més que ell i els seus germans. Així que vaig guanyar jo i vam quedar-nos plantats mirant a veure què vèiem. I a tots dos ens va atrapar el moviment incessant, inesgotable i divertidíssim d’un petit MEC aliè, que no devia tenir més d’un any i mig. El petit MEC arrossegava un paraigües de la seva mida, que feia servir de bastó per assenyalar el camí, de punt d’equilibri, o d’estri per atonyinar o cridar l’atenció. No parava. No parava! Vam arribar a comptar els segons que era capaç d’estar-se quiet. No van ser més de sis. El MEC número 3 es petava de riure i jo vaig haver d’explicar-li que ell era exactament així. I els seus dos germans. I també que ser la progenitora d’uns MEC tan actius era divertit, sí, però també esgotador. No em va escoltar gaire sobre això darrer. I ben fet que va fer. Només es va quedar amb la idea que ell era igual d’entretingut d’observar. I que el seu germà gran, en una d’aquestes escapades, va contravenir la teoria del Carlos González segons la qual els nens mai s’allunyen gaire dels seus pares, i va desaparèixer a l’interior d’una botiga de la plaça Revolució. I que aquell dia, la que valia la pena d’observar era jo, desesperada, a la recerca del petit pròfug.

Va ser una estona màgica, asseguts al banc, sense fer res d’especial. Tan sols mirant i seguint la trajectòria erràtica i entretinguda d’aquell petit bebè caminador. El meu MEC, però, no es va fixar en els progenitors d’aquell petit. Jo sí. I em va agradar veure com s’ho prenien amb calma. D’una forma bastant més sàvia que no pas jo quan els MEC eren petits. Potser, vaig dir-me, la gent que anem explicant que no cal viure el dia a dia de progenitors amb dramatisme anem fent forat. Ei, que potser els sortia de natural. Però em va agradar pensar-ho.

El MEC número 3, mentre jo m’enredava en pensaments abstractes, no va deixar d’observar aquell petit MEC, de riure i de gaudir. I quan aquella família va marxar de la plaça, tots dos vam exclamar un gran “Ooooh” que em va fer feliç. I no vaig poder evitar de deixar-li anar la lliçoneta: “Ho veus? No sempre cal adherir la cara a una pantalla, com una paparra”. Ell em va mirar amb una mirada que ho deia tot: que no calia la lliçoneta, i que les pantalles són font inesgotable de felicitat. Però que sí, que sí, que s’ho havia passat molt bé. Repetirem.

stats