Qualsevol procés de canvi ha de ser fonamentat, compartit i sostingut en el temps. Aquesta lliçó tan essencial l’hem pogut interioritzar gràcies a la nostra experiència al costat de les escoles del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), perquè aquest col·lectiu va representar per a molts de nosaltres un espai privilegiat, on vam aprendre que l’aprenentatge i el benestar dels alumnes no es poden deslligar del compromís social que han de compartir mestres i famílies. Un canvi fonamentat en unes idees i en una tradició pedagògica que la dictadura mai no va poder esborrar. Freinet, Galí, Montessori, Piaget i molts altres eren presents en el debat que es feia als centres del col·lectiu, un debat que es reprenia a les escoles d’estiu, en què els que en sabien més, per l’edat o l’experiència, feien de corretja de transmissió a una gran fornada de mestres joves (avui en procés de jubilació) amb ganes de construir una escola diferent per a tothom.
Era un canvi compartit per equips de mestres i per famílies que tant dedicaven els caps de setmana a pintar les aules, com es reunien en assemblees per plantar cara a un temps encara massa gris: una escola laica, amb nens i nenes a les aules, on es parlés i es practiqués la democràcia i on es fes tot el possible per recuperar una llengua proscrita del sistema escolar. Un canvi sostingut en el temps, perquè l’ambient general de l’escola afavoria el creixement professional i personal. Qui se’n podia desentendre? La dinàmica del col·lectiu ajudava a construir una narració que pouava en el passat per projectar-se en el futur. Els implicats trobàvem en aquesta narració el sentit d’un esforç i el material necessari per construir la nostra identitat. Les escoles narraven un projecte gens burocràtic, un projecte que es creien i que aconseguia la implicació a curt i a llarg termini.
Dijous 4 d’abril, a les 18 h, a la sala d’actes de Rosa Sensat se celebrarà un homenatge a tot el que van representar la gent i les escoles del CEPEPC. Hi serem tots els que podem ser-hi. A en Carles Martínez no cal que l’esperem. Hem volgut contactar amb ell, però ens han dit que és en algun indret del cel molt implicat en alguna altra moguda. Així que hem decidit recordar-lo i desitjar que algun dia descansi. Una abraçada, Carles.
