LA PITJOR MARE DEL MÓN

Efectes regressius

Hi ha una etiqueta de mandarina enganxada a les rajoles del lavabo. Hi porta dos mesos adherida, feliç, lliure, desacomplexada. S’ha integrat completament al paisatge domèstic sense que ningú la faci fora, sense que a ningú li cridi l’atenció. Bé, a mi em va cridar l’atenció, però vaig decidir no tocar-la i esperar. Ingènua de mi, esperava que algú la veiés, li sobtés i la tragués. Però no ha estat així.

He de dir que ja no em molesta. Em dono un aprovat amb nota en tolerància a la disrupció estètica i la imperfecció. He millorat adequadament, perquè aquesta circumstància, fa anys, hauria atacat els meus nervis de progenitora amb aspiracions perfectes. Però no m’enganyo; que jo ho porti prou bé no amaga una realitat: la regressió dels menors i la major d’edat a càrrec (MEC) en segons quins aspectes de convivència domèstica.

Del que no hi ha dubte és que, en certs temes, el meu efecte educatiu caduca. Allò que sembla que he aconseguit que quedi instaurat, pam!, de sobte perd el seu efecte brillant, com les espases làser de joguina. I això és el que està passant aquest curs escolar amb l’ordre i certes rutines. I no és casualitat que passi just ara, quan ja són tres pollastres de 18, 16 i 12 anys. He abaixat la guàrdia. No en tot, però sí en alguna àrea. He abaixat la guàrdia, entro i surto amb més alegria; deixo la corda mooolt menys tibant i de vegades la corda s’ha convertit en un fil de cosir comprat al basar xinès; obro les portes de les seves habitacions moltes menys vegades; faig veure que no veig alguna cosa amb més freqüència; pregunto, però ja no tan sovint... I ells com han respost? Doncs amb intel·ligència. Si el meu grau de torracollonisme ha baixat, ells se n’han aprofitat.

El pare de les criatures i servidora hem hagut de posar el crit al cel un parell o tres de vegades perquè el nostre domicili familiar havia esdevingut una cofurna inhabitable en grau màxim. I com és lògic, el que millor ha respost ha estat el MEC número 3. Per a ell encara som un parell d’adults amb capacitat d’influència sobre els seus actes, mentre que per als altres dos l’efecte malèvol de la nostra kryptonita va de baixa. Sé, com va explicar l’Eva Bach en un article preciós i emotiu, que quan toquin el dos enyoraré el caos, les motxilles tirades pel menjador, els llits desfets, els calçotets bruts en ple passadís, els skates i auriculars escampats en llocs insospitats, la roba neta per guardar apilada durant deu dies, immòbil, al mateix lloc. Sí, sé que recordaré amb nostàlgia les eternes molles de pa sense recollir del marbre de la cuina. O la bossa del reciclatge que li tocava portar a algú i que aquest algú ha confós amb un objecte decoratiu. Sé que ho enyoraré, però ara mateix, si algú em pot explicar com anul·lar els efectes regressius de la meva acció educativa, ho agrairé.