EN FAMÍLIA

Doncs no, No fa teatre

“Vols anar al teatre dissabte? A l’escola del barri els nens de primer fan una funció. L’entrada és gratuïta”.

No, no és el tipus de sortida que proposaries a la parella o als amics. Encara que sigui gratis. A les funcions escolars dels nens de sis o deu anys només hi assisteixen els pares, els avis, potser algun tiet. Ningú hi aniria, per diversió, a veure la funció d’uns nens desconeguts. Perquè, la veritat sigui dita, ho fan molt malament.

Fer teatre no és fàcil. Ni per als nens, ni per als adults. Només els professionals ho fan realment bé. Una funció d’aficionats no té mai el mateix nivell. Els actors infantils són sempre prodigis, seleccionats entre centenars o milers de candidats, amb excel·lents professors d’interpretació i directors, repetint l’escena tants cops com faci falta fins que surti bé.

Però alguns ens volen fer creure que els nostres fills, a casa, sense cap tipus d’assaig ni preparació, espontàniament, a la primera, són capaços de fer teatre, i tan ben fet que “sembla de veritat”. Plora desesperat a mitja nit? Fa teatre! ¿Se’t llança als braços cridant, amb expressió de terror i llàgrimes grosses? És comèdia! ¿Té una rebequeria de les que fan història, vint minuts recargolat per terra, plorant sense parar, donant puntades a tot el que s’acosta, donant-se cops de cap amb el terra, traient salivera i maleint com un cosac? No li passa res, està fent espectacle! ¿Es fa pipí a sobre? Ho fa a propòsit, per cridar l’atenció! Plora fins que arriba a vomitar? És que ha après a provocar-se el vòmit!

Mentida! El seu fill no és tan bon actor. Ningú pot vomitar a voluntat (i és per això que als hospitals han de fer un rentat d’estómac als pacients intoxicats, no es pot dir “Passi aquí i vomiti, sisplau”). Ningú pot orinar-se a sobre voluntàriament, vestit, dret, davant d’altra gent (provi a fer-ho). Només un actor professional pot fingir una plorera o una rebequeria mig convincent. Si el seu fill de tres anys tingués aquesta habilitat, porti’l a Hollywood i es farà ric.

No, els nens no fan teatre. Quan es fan pipí és perquè se’ls ha escapat; quan vomiten, han vomitat de veritat; quan ploren, estan realment patint, i quan tenen una rebequeria, estan realment superats per la ràbia i la por.

Necessiten la nostra atenció i el nostre amor incondicional.