LA PITJOR MARE DEL MÓN

Dissabte de timba

Fa un parell de dissabtes vaig reunir unes quantes amigues per jugar al pòquer. Vaig comprar una baralla nova de cartes -tal com marca el protocol-, vaig proveir la nevera de beguda i em vaig disposar a rebre les jugadores, gairebé totes igual d’ignorants en el joc que servidora. Per sort, el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3, que exercia de porter de casino, ens va explicar amb exactitud les normes del joc.

Davant la sorpresa de les persones adultes de la sala, el MEC va aclarir que els seus coneixements provenien de gent de fiar, ja que havia après a jugar a pòquer durant uns campaments d’estiu amb l’esplai. Jo sempre he estat convençuda que l’esplai és un espai educatiu, però, sincerament, no sabia que podia ser-ho tant. El MEC també va deixar clar que si ens havia passat pel cap utilitzar macarrons en comptes de fitxes, ens denunciava als Mossos. Va anar al basar xinès i en va tornar, triomfal, amb una caixa de fitxes. Per fi es va iniciar la primera timba de pòquer intergeneracional 2019.

El ritme, però, era una mica lent. Els profunds coneixements de tafur del MEC número 3 tenien uns quants buits que vam provar d’omplir a cop de Google (¿L’escala és circular o lineal? Quantes vegades i en quins moments cal apostar i anar apujant les apostes?). I, a sobre, quan alguna de les persones adultes provàvem d’analitzar les cartes que teníem i les nostres probabilitats, trigàvem una mica massa per al gust del MEC, que aviat va estar més pendent del seu mòbil que de la partida. Vaig comminar-lo a abandonar el mòbil o el joc, i va optar per tocar el dos i tancar-se a la seva habitació. Malgrat la deserció vam continuar jugant i cada cop a més bon ritme de temps, apostes, beguda i rialles. Rèiem tant que el MEC no va trigar a acostar-se a la taula, ara en qualitat d’assessor. Però no em va assessorar a mi, sinó a una altra jugadora que en aquell moment m’estava fent un envit amb una quantitat de fitxes considerable. I llavors se’m va escapar: “Si l’ajudes no tindré pasta per comprar-te les vambes que vols”. El xantatge va funcionar i el MEC va tallar la seva assessoria en sec. Tàctica miserable, sí, però vaig guanyar aquella bona mà. En el joc, i per unes vambes, tot s’hi val, excepte fer trampes. Finalment vaig declarar aquella timba com a temps educatiu no curricular, una mena d’extraescolar, i em vaig quedar tan ampla.