HORMONES, GUIX, ETC.

Coses que no s’aprenen a classe

Uns dies a l’alta muntanya. Pujo amunt per camins antiquíssims, entre murs de pedra seca, roures daurats, bedolls grocs i falgueres rovellades. Hi ha neu als cims, retallats sobre un blau netíssim, però més avall encara és la tardor. Als prats, les ovelles encara troben pastures.

Ara l’institut queda molt lluny, cap al sud, sota la boira. I els alumnes? No hi penso gaire però no me n’oblido del tot. Em sembla que els aniria bé -encara que no sé per què- escoltar la remor del riu, que m’arriba des d’allí baix, i veure aquests dos isards que travessen el camí, salten avall quan em veuen, s’aturen més avall i esbufeguen. I trepitjar la catifa cruixent de les rouredes, jeure en un prat, veure les boires de la terra baixa i com corren les ombres quan es pon el sol, i a hora foscant endevinar per on va el camí pels reflexos esmorteïts de les pedres dels marges, i al·lucinar amb un cel atapeït d’estrelles vibrants. Sé que els aniria bé encara que no sàpiga per què. Sé que els aniria bé tot i que, als adolescents, la natura, el paisatge, els arbres i la flora d’alta muntanya no són coses que els interessin gaire.

El paisatge va ser descobert per la gent del Renaixement. Deu ser perquè, per emocionar-se amb una vall, cal una certa cultura, i els adolescents encara són gent medieval, una mica primitiva, com els pagesos que tan bé va descriure Josep Pla, que només valoraven la natura pel profit que en treien. Els adolescents només es miren les estrelles o pugen un cim com a excusa per a anar amb la seva colla i fer d’adolescents.

Però sé que si veiessin com s’ho fa en Pere Dalmau per menar el seu ramat de dues-centes ovelles, i amb quina precisió el seu gos, seguint uns crits que venen de molt lluny, potser de fa mil anys, fa tornar al ramat les ovelles esgarriades i les fa anar a passar totes per on vol, tastarien la manera de fer dels humans durant segles, una mena de misteri que no s’estudia i que gairebé no s’ha escrit.

Si l’esclat de la cultura renaixentista comença amb Petrarca pujant al cim del Ventor per mirar la vista, potser que en lloc d’entossudir-nos a fer-los llegir algun llibre els empenyéssim a fer algun cim, a veure si s’inicien en el plaer de contemplar alguna cosa que no passi de pressa; alguna cosa que ni sigui de broma ni es vegi en una pantalla. A veure si comença el Renaixement.