LA SETENA HORA

Coses d’en Capdevila

Tenim el teu últim llibre, el recull d’articles publicats per Arcàdia, a la tauleta de nit, al costat de les coses que estimem i que són fràgils, que cal tenir-ne una cura especial. El tenim a frec de dits perquè l’anem llegint i rellegint com si fos un llibre de pregàries. Hi ha lectures, Carles, que tenen alguna cosa de sagrat, no sabem com explicar-ho millor, però les reverenciem tot i saber que estan obertes a la nostra crítica.

Justament ahir comentàvem la carta que vas escriure per donar les gràcies als bons mestres artesans. Per a tu, herència del pare, ser un bon artesà és estimar la feina ben feta, aquella feina que per petita que sigui hi posem els cinc sentits. O els sis. Dius coses d’una modernitat tan lluminosa que ens commou, com per exemple quan afirmes que el bon mestre s’adona que ho és quan els deixebles han entès la lliçó, se l’han feta seva però abans l’han passada pel sedàs del seu pensament. En aquest sentit, t’agradaria conèixer el comentari de Mèlich quan diu que la lliçó, entesa com a sinònim d’aprenentatge, comença quan s’acaba la classe. Parles de la il·lusió, de l’esforç, de la confiança com a motors essencials de la relació educativa, i quan et mostres més agut és quan situes en el mateix eix dues necessitats imprescindibles, que s’alimenten contínuament. Cal estar connectats, per exemple, però cal saber també desconnectar. Més clar impossible. Ens reclames que no abaixem la guàrdia i és un consell molt important ara que hi ha qui vol controlar l’escola, qui la vol neutra, que vol dir que doni només imatge del pensament de qui té el poder.

I ens aconselles que no perdem el sentit de l’humor. Quin recordatori tan savi, i més venint de tu, que sabies trenar el tema més complex amb una dosis d’humor molt envejable.

Carles, en moltes escoles hi ha frases teves penjades als murals de les sales de mestres. La teva veu, com la dels grans narradors, perdura quan la vida ens imposa una absència que no volem. Ara bé, perdura perquè les teves paraules també contenen els silencis que ens calen per afrontar tot el que tenim davant nostre.

Carles, dir-te que t’enyorem és dir molt poca cosa, però no en sabem més. Millor dir-te que t’abracem, Carles, una abraçada com tu les donaves, immensa com el mar que estima l’Eva i que tu vas estimar al seu costat.