Confinament i solidaritat

Escric aquest article el divendres 13 de març, el primer dia amb les escoles tancades pel punyetavirus. He anat a treballar a casa d’una companya de l’equip i allà hi havia la seva menor d’edat a càrrec (MEC), de cinc anys, esperant amb candeletes les dues companyes de la feina de la seva progenitora. Entre les tres estem tramant tot el que passarà a la pròxima temporada de la sèrie Com si fos ahir, i per ara ho fem a base de post-its. Per fer feliç la MEC aliena, hem deixat que n’enganxés uns quants i després s’ha avingut a deixar-nos treballar mentre ella es distreia amb el seu progenitor.

He pensat en totes les amistats que aquell dia tenien els seus MEC a casa, confinats. I m’he sentit afortunada. Perquè aquesta situació tan extrema i surrealista, si l’hagués hagut de viure quan els meus MEC eren petits, hauria infartat, us ho podeu ben creure. Ara ja tinc dos majors d’edat a càrrec, i només un de menor, de 14 anys. Tot molt civilitzat i suportable. I la setmana que em tocarà passar amb ells podré viure-la amb total tranquil·litat, i podré treballar sense fer les giragonses i els equilibris de funambulista que estan vivint les famílies amb els MEC amb edats més refotudes.

A casa, quan els MEC eren petits, eren gimnàstics i actius. Tancar-los entre quatre parets era una tortura. Ja fos per pluja, fred, neu, mandra, esgotament, malaltia, dimissió materna o pel que fos, el confinament era sempre una batalla. Em veig a mi mateixa entrant al rebedor, arrossegant una petita MEC, a quarts de nou del vespre, mentre ella cridava: “Nooooooo, vull tornar a la placeeeeeta”. Imagineu-vos ara, amb el solet brillant per la finestra... Només se m’acut enviar des d’aquí la meva solidaritat a totes les progenitores i progenitors que hauran de fer de monitors d’esplai, mestres, guardaespatlles, cuiners, infermers, psicòlegs i guardes de seguretat de la porta de casa. I tot això mentre intenten teletreballar. O intenten no embogir.

Jo, en canvi, només hauré de controlar que el consum de pantalles del MEC número 3 no sigui excessiu. Que faci el que li hagin enviat per fer des de l’escola, per continuar connectant la neurona amb els estudis. I fins i tot tindrem temps de veure’ns. La MEC número 1 i el número 2 no podran fer la seva intensa vida social. Hauran de parlar amb mi! O ves a saber. Continuarà.