Hi ha matins que la vida laboral m’ha portat a passar per davant de l’edifici del centre escolar on en aquell moment estudiaven (o no) algun o tots els menors d’edat a càrrec (MEC). En aquells moments la façana de l’edifici sempre m’ha generat expectació i misteri. Quina activitat devien estar duent a terme els MEC? ¿I la mestra o els professors ho devien tenir tot controlat? ¿Devien ser capaços d’atraure els MEC cap al paradís de la curiositat i el coneixement? ¿O els MEC devien estar observant atentament qualsevol racó del sostre?
El que passa a l’interior de les parets d’un centre educatiu en horari lectiu, per a mi, sempre ha sigut una barreja de pura especulació i fe. Fe en el fet que tot allò que el claustre de mestres o professors expliquen a les reunions de presentació de curs, o que el mateix centre afirma a la seva web o als documents que t’engalten quan els vas a visitar, és cert. I és pura especulació perquè els MEC han tingut una política comunicativa respecte a les activitats lectives molt desigual. Ja de ben petits uns t’explicaven fins i tot el color dels clips que duia aquell dia la mestra de la llar d’infants, i d’altres es limitaven a respondre a tot amb paraules comodí: “Com t’ha anat el dia?” “Bé”. “Què heu fet?” “Coses”. “I el menjar?” “Bo”. “Què és el que més t’ha agradat?” “Tot”. La conversa només s’aturava perquè el MEC en qüestió la tallava amb un expeditiu “Tinc gana, mama”, que traduït a idioma humà jo sabia que significava “Tinc gana. Coi”.
Per això sempre vaig procurar, i encara procuro, tenir unes relacions cordials amb els mestres i professors dels MEC fins al punt que he arribat a apuntar-me a comissions de l’AMPA amb la secreta intenció de saber què coi hi passava, allí dins. I quan els recollia a la sortida de l’escola inspeccionava atentament l’expressió del docent, una mica de lluny. ¿Em cridaria aquell dia per parlar d’alguna cosa poc agradable del MEC? ¿Estava content o contenta perquè tot havia anat molt bé o perquè no veuria el MEC durant unes hores? Em recava sotmetre aquella bona persona a un interrogatori exhaustiu, i tampoc necessitava un informe, ni vídeos retransmetent en streaming des de les aules, però sempre llançava una pregunta esquer: “Tot bé?”
Ara que són més grans confio en la màxima de “No news, good news”, però hi ha un fet que valoro, la disponibilitat. Tenir alguna mena de canal segur i raonablement ràpid per poder comunicar-nos. Sense aquest canal, el “No news, good news ” no funciona i ho dic per experiència pròpia. En aquest cas les males notícies cauen com bombes sorpresa i tothom en surt perjudicat. Però, per sort, el canal ara mateix existeix i funciona. Així que no cal que insereixi cap micro ni webcams espia als cabells dels MEC en forma de polls. I encara sort, perquè el prototip que estic fabricant no acaba de funcionar.
