19/05/2018

Aquelarre de l’esgotament

2 min

Hi ha dies que tinc la sensació que faig voltes i voltes i sempre vaig a petar al mateix lloc. Que descobreixo que soc al punt de partida i que tot plegat només ha servit per gastar calories, neurones i hores de son. Sé que no és cert. I que gastar calories és saludable, neurones encara més, i hores de son... No, això no va mai bé. Però hi ha dies que això darrer, que no és cert que no avancem, m’ho repeteixo com un lloro per no desesperar-me. Així que faré una espècie d’aquelarre per treure’m de sobre aquest neguit. És un aquelarre nivell P3: escriuré tot allò que em té esgotada per pura repetició. Després ho imprimiré, ho cremaré a la pica de casa (procurant no generar cap incendi) i mentre cremi li dedicaré unes quantes botifarres a la fumera i em quedaré més tranquil·la. O ho intentaré.

Perquè, a veure... ¿de debò que encara he de repetir que els ordinadors portàtils no es deixen oblidats sobre la taula del menjador? ¿Tan poc poder de convicció tinc? Sort que no treballo de comercial venent el que sigui, perquè si no ara tindria una crisi existencialista. I els brics de llet? Per què la persona que s’ha fumut l’últim bric de tota la casa no avisa? ¿I els llits, que sembla impossible que ningú els faci o els maquilli com si estiguessin fets? ¿O la roba bruta acumulada dins el cossi sense que cap dels menors i la major d’edat a càrrec (MEC) se senti concernit fins al punt de posar una rentadora per iniciativa pròpia?

Però l’esgotament no me’l provoca només l’ordre o l’absència de quatre coses bàsiques per mantenir-lo. A hores d’ara, anys i anys després d’insistir i insistir, d’ajudar i d’advertir, de supervisar i anunciar que ja no superviso, segueixo havent de repetir que deu minuts asseguts a la cadira no equival a estudiar. Que la paraula confiança implica també la de responsabilitat. Que la frase “Ho tinc tot controlat” ha de venir acompanyada de fets (president Montilla, si la persona que va inventar el seu lema, “Fets, no paraules”, cobrés royalties, amb mi es faria d’or). I que no m’importen només les notes, sinó el que expliquen les notes i la reacció davant les notes.

També em canso d’obrir un diàleg i procurar saber què fan a la vida els MEC i rebre a canvi només una frase escadussera, fins que, un segon després, aprofitant que em veuen dialogant i de bon rotllo, sento que em diuen: “Per cert, necessito que em compreu...” De vegades tinc complex de caixer automàtic, tot i que només faig cas de les demandes la meitat de la meitat de les vegades que se’m planteja una pulsió compradora. En resum, que em canso de sentir-me, de la meva veu, de repetir les refotudes frases de sempre, de provar solucions enginyoses que no funcionen. I em canso de cansar-me. I ara encenc els llumins i, com deien les bruixes de Macbeth, “Amunt, amunt, cap a la boira i l’aire immund!”

stats