FAMÍLIES... PARLEM-NE

Amistats perilloses

“Què fa aquesta criatura? On ho ha après, això, perquè a casa segur que no! A casa sempre li diem com cal fer les coses, quines paraules no ens agraden. Ho deu haver après a l’escola!” Segur que en alguna ocasió heu sentit aquesta justificació, oi? De fet, és la resposta a una cosa que ens fa por: que tingui amistats que no ens agraden. De fet, de ben petits ja els diem: “Vigila amb qui jugues”. I de més grans encara ens fa més por amb qui podran sortir un dissabte. El rerefons és un dubte que acompanya molts pares i mares: sabrà escollir les amistats? En canvi, una idea que ni se’ns passa pel cap és que potser és la nostra criatura la que és un mal exemple o una amistat no desitjada per a altres pares. Hem de pensar que les criatures no només copien gestos i actituds dels companys de la seva mateixa edat, sinó també d’altres de més grans, de la tele, del que veuen pel carrer... En fi, que no són impermeables i van provant, també, les nostres reaccions i les d’altres persones.

No té sentit pensar que els hem de seleccionar les amistats perquè, a més de ser impossible, generarà desconfiança i cal entendre que, en molts moments, han de provar diferents maneres de comportar-se. El nostre paper ha de ser el d’afavorir l’anàlisi i la reflexió perquè puguin anar escollint les seves amistats i construint la seva personalitat amb criteri.

Les amistats veritablement perilloses són les persones adultes que es posicionen com a amics (sigui a casa, a l’escola o en el marc d’activitats diverses) amb una falsa idea de proximitat, argumentant que pretenen potenciar la comunicació amb la canalla, especialment durant l’adolescència. Ser amigues i amics dels fills, de l’alumnat, del jovent, és inapropiat perquè, a banda de ser contradictori, si som amics no podrem actuar segons els criteris educatius que els hem de transmetre com a adults de referència, i els deixarem orfes de models adults i dels referents imprescindibles que han de tenir per créixer.

La persona adulta ha de ser, sens dubte, dialogant, ha de mostrar afecte i comprensió, però s’ha de mantenir al seu lloc, sense confusions, per poder-los educar amb els criteris que la canalla necessita per poder seleccionar les seves pròpies amistats a mesura que van creixent. Podem, evidentment, compartir activitats i interessos per conèixer de primera mà amb qui es relacionen, però fem-ho sense perdre el nostre lloc adult.