Fa mil anys jo formava part d’un grup excursionista. Com que quan feia molt mal temps no sortíem, se’ns va acudir dedicar a l’aeromodelisme els dies que ens quedàvem a la ciutat. Vam formar tres grups, cadascun de cinc o sis membres, i els dissabtes de mal temps ens reuníem per estudiar bé els plànols, tallar fusta de balsa, polir peces, muntar les ales i el timó, envernissar el paper, muntar el tren d’aterratge, instal·lar el motor de benzina i seguir un procés llarg i pacient fins al final. L’avió del meu grup reproduïa el Fokker de tres ales del Baró Roig.
Aquella Setmana Santa vam anar a Menorca, que aleshores era un paradís impol·lut i salvatge, amb les platges del nord escombrades pels temporals. I allà, acampats al bosc, vora el mar, amb permís d’un propietari rural, vam intentar fer volar els nostres avions, que no eren dirigits per ràdio, sinó que havien de volar en cercle, amb els seus motors d’un centímetre cúbic, comandats a través dels cables que manipulava el conductor.
L’aeroport era la sorra dura i llisa d’una platja amplíssima. El primer avió, un caça japonès de la Segona Guerra Mundial, va fer sis o set voltes i de sobte, per alguna avaria del timó, va caure en picat i es va estavellar contra la sorra. El segon, el nostre Fokker, va volar perfectament durant dos o tres minuts, i el pilot es va aventurar fins i tot a fer algun looping. Però de sobte el motor es va aturar. L’avió va aterrar bé, però ens havíem carregat el motor per culpa de la mescla. El tercer crec que era una avioneta més convencional. Tampoc va durar gaire. Bona part del seu trajecte circular el feia sobre el mar, i és allà on va anar a parar quan el pilot mirava de fer-lo passar a frec de les ones. Es van haver de ficar a l’aigua per rescatar-lo. Semblava un ocell mort.
Crec que és una bona al·legoria de l’educació. El projecte havia estat fantàstic, i que els avions no volessin no tenia gaire importància. Amb els tres minuts del Baró Roig en vam tenir prou. Tenim alumnes massa obsessionats amb les notes. Amb els resultats i la utilitat de les coses. I obsessionats a tenir, a posseir. Els nois dels avions érem més utòpics i teníem poc vestuari, poquíssims diners, cap mòbil. Potser per això ens era més fàcil tenir utopies, construir fantasies i suportar frustracions. I l’educació és això. Despertar il·lusions. Construir avions encara que s’estavellin.
