“La meva filla ha mort”

Elisabet Pedrosa és guionista i mare de la Gina, el Pol i el Jan, d’11, 9 i 2 anys i mig. Treballa a Catalunya Ràdio i va explicar la lluita contra l’estranya malaltia de la seva filla a ‘Criatures d’un altre planeta’, que va servir per posar en marxa programes d’investigació de la síndrome de Ritt

La meva filla ha mort. Fa vint-i-cinc dies. ¿Ho sabies?

No. Ho sento. ¿Vols que fem l’entrevista en un altre moment?

Ja m’està bé fer-la. Que se’t mori un fill és la pitjor cosa del món però fa que la gent no sàpiga com apropar-se. Vaig escriure una carta als companys de Catalunya Ràdio per donar-los les gràcies i una de les coses que els deia era justament això: no us faci por acostar-vos a mi, sóc la de sempre, tot i que potser amb un cor una mica més gran.

Més gran.

M’ha fet un cor més gran tenir la Gina i acompanyar-la fins al final, fins al punt que no ha pogut lluitar més per la seva vida. La mort és molt dura però també és molt reveladora. No ens ha de fer por. La mort també és un camí.

Com era la Gina?

Tenia uns ulls que parlaven moltíssim. Recordo una vegada, quan la vaig dur a l’escola, que jo patia per les seves discapacitats: no parlava, no caminava, no feia servir les mans, no aprenia, tot era no. I recordo entrar a la seva classe i descobrir que tothom era al seu voltant i que ella somreia, només feia això, somriure. Em va fer pensar. Vaig quedar sorpresa en veure que podia ser el centre de tot. Potser, a més de discapacitats, en algun sentit tenia alguna mena de pluricapacitat que feia que els nens s’apleguessin al seu voltant. Ella tot ho feia amb la mirada i el somriure.

La mirada.

Era única. Tenia una bondat que no he vist en ningú més. En no poder fer cap mena d’aprenentatge, sempre s’ho mirava tot com si fos la primera vegada. És molt especial quan connectes amb algú que es mira el món d’aquesta manera. Mai no tornaré a trobar ningú com ella.

Quins problemes tenia?

Molts. Ha mort perquè ja no podia més. Patia un desordre neurològic d’origen genètic. El cervell no donava bé les ordres i això feia que res funcionés bé. Tenia moltes crisis epilèptiques, problemes respiratoris, pneumònies, el menjar li anava cap als pulmons. Ha estat un procés de pèrdua constant. Hem fet molta vida a l’UCI, amb el que tot això suposa per a la resta de la família.

Un cost alt per als germans, esclar.

La Gina s’enduia tota l’atenció. L’any passat vam estar tres mesos a l’hospital, cosa que se’ns va fer duríssima. Llavors el Pol va fer un dibuix on se’ns veia a tots en un vaixell i tots ens dèiem Gina, perquè ella sempre era la protagonista.

Fins que ha mort.

Al final ha estat un simple refredat. Un diumenge tenia febre i el dijous següent moria. ¿Saps què em preocupava? M’obsessionava la idea de si sabria veure el punt en què la meva filla no podria més. Sabré deixar-la anar? Era una cosa que m’havia promès a mi mateixa que hauria de saber fer.

I n’has sabut?

Crec que sí. Vaig sentir que fèiem el que havíem de fer, que aquest cop havia de ser així, que ara no passava per una UCI, per una màquina, que aquest cop ja érem a prop del final. Quan vaig veure això vaig sentir molta pau. L’estàvem ajudant.

I després de la seva mort?

Em preguntava què podia fer amb la meva vida. Després de tant esforç dedicat a la Gina, quedes desconcertada quan no hi és. I el primer que vaig veure és que allà hi havia dos fills més que esperaven el seu torn. L’endemà de la mort vaig anar amb el Pol a comprar un anorac perquè no m’havia adonat que feia temps que en duia un de vell i horrorós.

Que bo.

Sempre tocava molt la Gina, l’abraçava contínuament, li feia moltes festes. I, sense adonar-me’n, havia anat deixant d’abraçar el Pol. Així que, sobtadament, vaig sentir la necessitat de fer-li aquesta pregunta: “Escolta, fill, et fa res que t’abraci? Em deixes?”