De la memòria (i II)
La facultat de la memòria és massa complexa i important per menysprear-la amb arguments pobres. Per exemple, la memòria també és la facultat que ens permet gaudir de les roses al desembre.
Sense memòria no hi ha imaginació, i sense imaginació no hi ha creativitat. Sense memòria no hi ha vocabulari, i sense vocabulari no hi ha comprensió lectora. Sense memòria no hi ha informació, i sense informació no hi ha pensament crític. Sense memòria no hi ha pensament reflexiu (metacognició).
Però de manera espontània oposem amb freqüència de manera irreductible les facultats de la memòria i de la imaginació. La memòria seria alguna cosa així com un fitxer, un receptacle passiu on emmagatzemem continguts que aviat es cobriran amb el polsim de l’oblit, mentre que la imaginació seria una facultat creadora en la qual es manifestaria l’espontaneïtat de l’individu i la seva potència inventiva. Com que avui tots adorem el déu de la innovació, la imaginació vindria a ser el seu gran sacerdot, i la memòria, un heretge.
No crec que sigui necessari recordar que la imaginació treballa amb les imatges de la memòria. Em sembla més important preguntar-me si és certa la tesi que sosté que els adults recordem molt poca cosa del que vam aprendre a l’escola.
Encara que és difícil avaluar el residu dels vells records, la meva convicció és que recordem molt més del que sospitem... però no ho recordem de manera uniforme. Algunes coses es mantenen amb una gran claredat, altres sobreviuen entre boires i n’hi ha que ens remeten a un aire de família que de vegades ens resulta difícil concretar, etc.
Curiosament, hem oblidat completament que moltes de les coses que recordem les vam aprendre a l’escola. Posaré un únic exemple. Quan aprenem poemes de cor, no només estem memoritzant paraules, versos i rimes, també ens estem habituant, sense ser-ne conscients, a un cert ritme de la dicció, a una determinada prosòdia. El mateix passa amb la formació musical.
Miguel de Unamuno sembla donar la raó als que avui diuen que tenint a la butxaca la memòria del telèfon mòbil, no necessitem omplir-nos el cap amb dades. “No us fiqueu al cap el que us càpiga a la butxaca!”, escriu en la seva novel·la Niebla. Però afegeix immediatament: “No us fiqueu a la butxaca el que us càpiga al cap!”
Acabaré deixant una pregunta en l’aire: ¿el que no és en la memòria està après?
