Giacomo Mazzariol: “L’escola ha aconseguit que el meu germà, que té síndrome de Down, sigui sociable i simpàtic”

¿Com podem aconseguir acceptar la diferència dels altres?

La manera d’aconseguir-ho és no parlar-ne com a tema. Quan naixem, nosaltres no tenim cap problema amb els que segueixen una religió diferent de la nostra ni els que tenen un altre color de pell. Les criatures no posen categories a les persones, per tant, ¿per què de grans en posem? Som persones, no categories.

En el llibre som espectadors d’un Giovanni amb síndrome de Down que s’integra molt bé a l’escola, des de la llar d’infants.

Sí, és que a Itàlia les escoles inclusives funcionen molt bé. Jo mateix soc aquí ara perquè el meu germà ha estat molt bé a l’escola. És més, és l’escola la que ha aconseguit que el meu germà sigui sociable i simpàtic. En canvi, quan vaig visitar Alemanya, em vaig adonar que tenien dificultats, perquè tenien col·legis per a discapacitats i d’altres per a l’alumnat convencional.

Digues-me un altre argument per defensar l’escola inclusiva.

L’escola inclusiva és essencial perquè si les criatures integren la diferència, fan comunitat, i després continuaran la tasca a la societat, quan hauran acabat l’escolarització. De fet, hauran integrat tant la diferència, que s’hi hauran fet amics. En canvi, si no ho fem, el que passa és que hi ha pietat. Jo no vull pietat. No vull que em deixin passar a la cua del supermercat perquè vaig amb el meu germà.

En el llibre intuïm les dificultats que vas tenir amb el teu germà.

Les dificultats que hi vaig tenir eren meves. Ell no en tenia cap, perquè ell és una persona lineal. A ell sempre li és igual la resta de la gent. No té filtres. Així que he hagut de ser jo el que ha hagut de comprendre que havia de lluitar amb els meus propis defectes.

Com és el Giovanni real?

El seu esquema diari és sempre el mateix. Té el costum d’escriure totes les accions. I llavors pensaries que és una persona regular, però no, és irregular. El que passa és que tot el que fa té sentit. És una paradoxa, i per això a mi m’agrada recordar una cançó del grup Ret Hot Chili Peppers, que tracta d’un guepard lent. Paradoxa pura. Així és el meu germà.

Què t’ha ensenyat a tu el Giovanni?

Ufff. El Giovanni m’ha provocat una revolució general. Ens ha canviat la perspectiva del món, perquè quan l’he entès a ell, he aconseguit que el món em semblés millor.

¿Però com a adolescent no havies arribat encara a aquesta conclusió?

No. Era una etapa de rebuig cap a tot, i també cap a ell, esclar. Havia arribat a pensar que havia sigut una fase meva, però després em vaig adonar que tots els meus amics també tenien molts conflictes, al col·legi, amb les famílies... Per tant, era l’etapa vital que tocava. I jo em sentia en un món que no seguia les lògiques de la perfecció. Per això m’hi rebel·lava.

I ara te’n penedeixes?

No. Gens. Era l’adolescència. Seria tràgic no haver tingut un moment de lluites internes.

El llibre està tenint molt de ressò.

Sí, però el meu paper és haver explicat una història que pot ajudar altres persones que considerin que és fonamental l’opinió dels altres. Ah! I també és una història divertida, perquè un dels protagonistes té síndrome de Down i, per tant, cada dues pàgines hi ha situacions gracioses que desperten un somriure.

A les escoles d’Itàlia que has visitat per parlar del llibre, ¿quin és l’elogi que més t’ha agradat que et fessin els alumnes?

N’hi havia molts de germans que se sentien reflectits en la història. De fet, vaig arribar a pensar que havia escrit una guia per a germans. Ara bé, el que més em va agradar va venir d’un alumne d’ESO que no tenia germans amb síndrome de Down. Em va explicar que, gràcies a mi, odiava algú. Em vaig sorprendre per la frase, i li vaig respondre que m’ho expliqués millor. Llavors em va dir que, quan no em coneixia, “odiava” les noies grasses. Després de llegir el meu llibre, va decidir parlar amb una noia grassa, i aleshores va ser quan va començar a entendre que odiava aquella persona, no perquè fos grassa. Dit amb altres paraules, el noi em deia que gràcies al llibre s’havia adonat que primer havia de tenir coneixement sobre el que deia i després parlar.

Recargolat.

Sí, però la llibertat és justament això: no fer categories de ningú. I, per a mi, va ser un elogi perquè el jove havia universalitzat el llibre dintre seu, fos de la manera que fos.