El perquè del 'Projecte Iaia'

Projecte Iaia va començar com una obra profundament personal. Quan la meva filla gran tenia dos anys, vam anar a viure als Estats Units per motius de feina del meu marit. La nostra segona filla va néixer més o menys al cap d’un any. Cada dos anys m’espavilava per tornar a Anglaterra, amb unes ganes desesperades de compartir amb els meus pares l’alegria que em donaven les meves filles. Però ells, generalment, estaven massa enfeinats per dedicar-los atenció. Havien de tenir cura d’una de les meves àvies. Tan aviat com es va morir, van tenir cura de l’altra. I poc després de la mort d’aquesta, la mare va anar a fer una visita a una residència d’avis de la seva ciutat natal i en va tornar amb una altra senyora anciana ("la teva bestia Nell", afirmava) de la qual, francament, jo no havia sentit a parlar mai. Pel que jo sé, podria haver sigut una perfecta desconeguda segrestada per la meva mare.

Va ser la frustració el que em va fer començar a reflexionar. Per què ho feia, la meva mare? Era una santa? O s’amagava de mi i de les meves filles? O de la seva pròpia vida? Hi havia implicat algun imperatiu moral en el qual jo no havia pensat mai?

I em vaig posar a escriure. La trama comença d’una manera prou senzilla. Fa anys que la mare d’en Henry Harris viu amb ell i la seva família, però ara repapieja fins al punt de comprar corones de flors per a amics que encara no són morts, i comença a tenir incontinència. La dona d’en Henry, la vehement Natasha Dolgorova, vol que la iaia vagi a una residència per poder tirar endavant la seva pròpia vida. Els nens adopten una posició moralista i s'ajunten per impedir-l'hi mitjançant el projecte Iaia: una forma de xantatge de les més intel·ligents que es poden trobar. La Natasha contraataca i l’Ivan (el gran dels quatre fills) es troba havent de reconduir la situació.

Però per què la germana més pròxima a ell, la Sophie, es nega a continuar participant en el xantatge i l’abandona? Perquè el tema ha fet sorgir la pregunta més antiga de la política: quant de mal es pot fer als individus per aconseguir un guany per a la comunitat?

Una vegada Susan Sontag va dir: "Crec que el més important que puc fer amb la meva ficció és fer créixer el sentit de la complexitat de les coses". I, d’una manera o altra, Projecte Iaia va anar adquirint una capa política mentre creixia. Vaig estudiar ciències polítiques a la universitat, i aquesta decisió ha deixat rastres en gairebé tots els llibres que he escrit per als infants més grans. Tot i que no tinc cap inclinació especial per la teoria, allà vaig arribar a pensar sobre qüestions polítiques d’una manera que he pogut utilitzar en tota la meva vida com a autora. Com diuen sovint els escriptors, "tot s’aprofita". En la novel·la s’expressen força posicions polítiques. Per agafar només un exemple d’una conversa de la Sophie i la seva mare: 

 –La meva mena [de persona] és millor. És més bondadosa.

–L’Ivan podria dir: vosaltres sou bona gent, repartiu sacs de gra a dotzenes de camperols que passen gana sense demanar res a canvi; però jo, aquí, a l’altre costat de la mateixa vall, organitzo la revolució que els permetrà recuperar les seves terres.

–I així aconseguirà que morin milers de persones!

–Morir d’una ferida, morir de gana… tot és morir-se.

–Creus que té raó?

–No estic segura que estigui equivocat.

–Ja saps què va passar amb la vostra Revolució!

–També sé com eren abans les coses.

Llavors la Sophie es posa de mala lluna. "Amb raó o sense, no tinc l'obligació que em caigui bé o respectar-lo", diu.

I la seva mare assenyala: "Un revolucionari mai no és apreciat o respectat. O l’adores o l’odies, depenent d’en quin bàndol estiguis". És una observació que continua sent pertinent per a tots i cadascun dels punts del planeta on hi ha conflictes.

Quan vivia als Estats Units, no tenia visat per treballar i, per això, ensenyava anglès a immigrants russos. Un era un jove matemàtic impetuós anomenat Boris, a qui està dedicat el llibre. No tenia fills, però és la base del personatge de la mare dels nens. Simplement el vaig convertir en dona. (Els novel·listes fem això molt més sovint del que us penseu, moltes vegades com a disfressa, i ningú no diu mai: "Oh, una dona no ho faria mai, això!" Els gèneres s’assemblen molt més del que a algunes persones els agrada pensar.) I el llibre està tatxonat d’aquells proverbis russos deliciosament misteriosos i peculiars: "Com més t’endinsis al bosc, més arbres hi trobaràs"; "L’amor no és una patata: no el pots tirar per la finestra"; "Viure la vida no és tan senzill com travessar un prat". Jo no sé rus. Però quan en Boris va poder aconseguir un altre visat, per a la seva anciana mare, també li vaig ensenyar anglès a ella. I em sortia amb aquestes curioses màximes constantment.

La iaia és una barreja de les meves dues àvies, i de la misteriosa tia Nell. (Va ser ella que li va dir a la meva germana, el dia que feia 21 anys, "Espero que sàpigues que aviat t’haurà passat la primera flor de la joventut". L’altra no s’ho va prendre gaire bé.) La immensa quantitat de feines feixugues, i de tribulacions, derivades del fet de ser responsable d'una senyora anciana eren les que vaig veure com devoraven la meva pròpia mare; de vegades amb frustració per part meva, i d’altres amb admiració. Encara no sé quin d’aquests sentiments és el predominant.

Citar les ressenyes dels propis llibres és senyal de poca modèstia, però el Horn Book Magazine realment va resumir el que jo intentava aconseguir: "Encara que tracti de la vellesa i la mort, la novel·la espetega de vida. Corrosiva i divertida alhora, d'una sinceritat sense concessions però també compassiva i atenta, la narració conté profunds arguments filosòfics incorporats a l’acció i els diàlegs intensos. Els personatges, traçats de manera superba, ens recorden que no és gens habitual que els autors creïn personatges que no tan sols actuen i reaccionen, sinó que també pensen".

Crec que estic més orgullosa d’aquesta ressenya que de cap altra que m’hagin dedicat. I, per acabar amb una observació sobre la meva família, aquest llibre, Projecte Iaia, tot i que va començar amb la irritació i el ressentiment que sentia envers la meva mare, va ser sempre la seva novel·la meva preferida fins al dia que es va morir.

Anne Fine és una de les escriptores de literatura infantil més reconegudes del món, autora de Mrs. Doubtfire, llibre que va ser adaptat en l'exitosa pel·lícula protagonitzada per Robin Williams.

L’àvia de l’Ivan, la Sophie, la Tanya i en Nicholas de vegades perd una mica el cap, confon cares i noms i no sap ni en quin dia viu, però quan els fills decideixen portar-la a una residència per a gent gran, els quatre nets buscaran una solució divertida i plena de tendresa perquè això no passi. Així comencen el projecte Iaia, un pla per fer canviar d’opinió els seus progenitors i poder continuar gaudint de la companyia de la seva excèntrica àvia. Recomanat a partir de 9 anys.