Llegir sense culpa

El foment de la lectura és un tema de debat a l’educació infantil, primària, secundària i universitària, en biblioteques i altres institucions d’educació per al lleure; és una preocupació per a governs, departaments i secretaries. Encarem aquest debat amb la convicció que fem tard respecte als altres països d’Europa, que la cosa no va bé, que no es llegeix prou, que no es llegeixen obres prou bones, que no es comprenen prou bé les lectures.

Aquesta convicció fa que, de retruc, els estudiants acabin l’etapa formativa convençuts que són uns mals lectors, que han fet un mal paper o un paper discret en aquest àmbit. Tu diràs! No han llegit Madame Bovary, s’adormen amb el Tirant lo Blanc, el Lazarillo els cau de les mans, es fan un embolic amb tots els personatges de Mirall trencat!

He estat llegint (corregint?) els quaderns de bitàcola dels meus estudiants: es tracta d’una pràctica senzilla que consisteix a fer-los llegir molt, explorant gèneres de tota mena i deixant-ne rastre en un quadern. El resultat és un dietari de lectura que recull resums, crítiques, citacions, petits fanfictions... Vincles amb les lectures.

Doncs resulta que sí, que llegeixen. I molt. No tots llegeixen llibres de cinc-centes pàgines de paper: no combreguen amb una imatge idealitzada de la lectura, no la veuen com una activitat a la qual et lliures, amb tota la pau i en companyia de la natura, mentre el sol es pon per darrere teu.

Llegeixen en formats digitals, llegeixen textos breus, llegeixen de manera atomitzada d’aquí i allà, llegeixen productes transmèdia que tenen l’origen o la fi en mitjans diversos (la tele, les xarxes socials) i que integren llenguatges diferents. Llegeixen poesia però prefereixen sovint autors de la seva mateixa edat que fan servir les selfies o els mòbils com a metàfores de moltes coses (el mòbil com a sinècdoque de l’home, com a extensió del seu braç, que en conté, de fet, una petita essència, funciona la mar de bé). Avui ¿no és tot més atomitzat, més patchwork, més disgregat? Per què la literatura hauria de quedar al marge de la immediatesa que impregna els anuncis o els videoclips?

LLEGEIXEN, SÍ, I ESCRIUEN

I escriuen, també. Amb la força de les conviccions i dels plans de futur. Amb l’impuls de l’amor i la descoberta, o amb l’agror dels primers desenganys. Fan faltes, sí, com els grans. A vegades prefereixen altres diversions, com les xarxes socials, l’esport o sortir de festa: i tant, com molts altres segments de la població! He après –perquè dels alumnes n’has d’aprendre moltes coses– que ensenyem a llegir amb la llosa de la culpa: no en tenim mai prou, sempre creiem que s’ha de llegir més.

El nombre de pàgines literàries que val la pena llegir és ingent, inimaginable: ni el millor lector n’arriba a devorar una enèsima part; i quan creu que ja ha completat la majoria de lectures del seu cànon particular (fa temps que sabem que no hi ha un únic cànon) té la imperiosa necessitat de rellegir, perquè ell ja no és el mateix i, si bé el llibre continua impertèrrit a la lleixa, la lectura que en farà serà una altra. La literatura és un bosc infinit, un pou sense fons. Mirem, doncs, de desculpabilitzar els lectors en formació perquè l’experiència de descobrir noves lectures sigui tan fascinant com descobrir el món.

Mariona Masgrau Juanola és professora de didàctica de la llengua i la literatura de la Universitat de Girona