Veure passar la vida des dels camps de refugiats

Poques persones trobarem a qui els disgusti viatjar. Marxar de casa, prendre distància, provar coses noves, canviar d’aires, etcètera: tot plegat, un exercici gairebé terapèutic que ens enfronta a nosaltres mateixos i a les nostres rutines familiars. Ara bé, si quan tanquem la porta de casa fóssim conscients que no hi podrem tornar més, aquest allunyament de casa nostra ja no ens dibuixaria un somriure a la cara. Un viatge de no retorn traumàtic on només se’ns presentés a l’horitzó un agressiu full en blanc d’un futur incert. Marxar amb les butxaques buides, la maleta amb les necessitats justes i no saber ni què menjarem l’endemà ni on dormirem. Haver de demanar clemència, sentir tractes i mirades de superioritat, paternalistes i fins i tot despectives. 

Fem aquest exercici d’imaginació mentre conversem amb Pilar Sierra, la presidenta i fundadora de Lleida pels Refugiats, una plataforma, nascuda entre finals del 2016 i inicis del 2017, que suma esforços per omplir de manera altruista el buit i la inoperància que encara presenten les nostres administracions per la situació dels refugiats. 

Sierra va engegar aquest projecte arran de les visites que va fer als camps de refugiats grecs durant les primeres grans onades de desplaçats sirians, afganesos i yazidites. Era incapaç de donar crèdit al que veien els seus ulls a l’illa de Lesbos. “Al·lucinava que l’Europa dels drets humans permetés les condicions infrahumanes que patien aquelles persones. El que et trobes als camps són famílies d’un nivell mitjà, com podríem ser nosaltres mateixos, que t’expliquen històries terribles. La crisi dels refugiats és un genocidi en majúscules, i la història ho recollirà”, explica.

A diferència de tantíssimes persones que reben diàriament notícies com aquesta, i que opten per canviar de canal, Sierra es va posar en acció i, juntament amb altres voluntàries independents, va materialitzar aquesta associació lleidatana. “En aquell moment, els refugiats creien que quan arribarien a Europa ja s’hauria acabat el seu calvari, però el temps ha fet que s’adonin que no és així. Han passat els mesos, fins i tot els anys, i ningú els ha donat cap solució”, recorda Sierra.

Passar a l'acció

A diferència de tantíssimes persones que reben diàriament notícies com aquesta, i que opten per canviar de canal, Sierra es va posar en acció i, juntament amb altres voluntàries independents, va materialitzar aquesta associació lleidatana. “En aquell moment, els refugiats creien que en arribar a Europa ja havia acabat el seu calvari, però el temps ha fet que s’adonin que no és així. Han passat els mesos, fins i tot els anys, i ningú els ha donat cap solució”, recorda Sierra. 

Així, Lleida pels Refugiats ha desenvolupat diversos projectes de cooperació, tant de sensibilització de la societat lleidatana com d’acció in situ als camps. Com tu i com jo n’és un dels primers, que vol debatre sobre la injusta realitat dels refugiats amb els infants i joves de les escoles de Lleida. A banda, l'entitat també forma part del programa de mentoria de la Generalitat de Catalunya, donant suport a refugiats que actualment viuen a les terres de Ponent.

Lleida pels Refugiats ha pres partit als campaments del Sàhara adherint-se als seus projectes educatius. Així, diversos membres de l’associació han visitat i participat en accions a Tindouf. “És una vergonya que els sahrauís portin cinquanta anys abandonats al desert i cap govern mogui un dit per ells. Els joves del Sàhara no tenen cap perspectiva de futur en aquestes condicions!”, explica Pilar Sierra. Així neix Taun Sàhara, que juntament amb el Ministeri d’Educació del Front Polisario vol donar eines i materials per motivar el professorat i l’alumnat sahrauís. “Cal donar una volta a l’educació del Sàhara! Pensa que treballen amb material docent de fa setanta anys!”, comenta. A més, l’associació s’ha unit al projecte de Vacances en pau, acollint una vintena d’infants del Sàhara durant el període d’estiu. Aquesta acció es va aturar a causa del covid-19, però confien a reprendre-la tan aviat com es pugui.

Per altra banda, des del 2018 l’associació es vincula amb l’Elna Maternity Center, un edifici llogat al centre d’Atenes que acull famílies refugiades que viuen una situació molt vulnerable. Al voltant de la meitat de persones refugiades allà –una cinquantena– són infants, i moltes altres són dones que es queden soles amb les criatures. De fet, moltes estan embarassades o tenen nens molt petits que estan malalts. Moltes altres han estat violades en el trajecte fins al centre i d’altres acaben de parir o de tenir una cesària i dormen al carrer.

Els voluntaris de Lleida han muntat a l’Elna Maternity Center una escoleta per als més petits, perquè aprenguin grec i anglès, treballin la psicomotricitat i, sobretot, adquireixin hàbits. “Els nens refugiats arriben cridant i donant cops de puny, perquè només han vist violència al seu voltant”, indica Sierra. “També hem tirat endavant el Women Space, on fem tallers d’educació sexual, empoderament femení, cultura europea, parlem sobre violència de gènere, algun dia anem d’excursió i ballem en un parc, etc. Hem de preparar les dones refugiades per a un futur a Europa. Elna els dona un sostre, una família, una llar després de perdre-ho tot”, afegeix la presidenta de l’entitat.

Conscients o no, a Europa estem deixant que cada dia mori gent ofegada a les aigües del Mediterrani i, a més, criminalitzem els qui intenten salvar aquestes persones, una realitat que ara encara queda més amagada arran de la guerra a Ucraïna, quan s’ha concentrat tota l’ajuda a acompanyar refugiats ucraïnesos. Ara es diu que al desert del Sàhara hi ha més gent morta que al fons del Mediterrani. Realment cal un canvi de paradigma, i una actitud proactiva de tota la societat. “És molt important que ens informem bé abans de criticar, i que no ens creguem fake news i rumors. També cal denunciar i plantar-se davant del racisme i la xenofòbia. Els refugiats seguiran venint en els pròxims anys, i aviat s’hi sumaran els climàtics. El futur és la multiculturalitat i és necessari actuar amb cap davant d’aquesta realitat”, indica Sierra. I és que cadascú pot tenir el seu nivell de compromís, dins de les seves possibilitats, però és crucial comprendre i assumir que sempre es poden fer passos per millorar la vida del nostre veí, com voldríem que algú ho fes per nosaltres si fos necessari.