La infància i la vellesa: els dos moments vitals en què més ens sorprèn tot

BarcelonaVeure un estel fugaç, observar l'aleteig d'una papallona, crear bombolles de sabó, pujar a un vaixell... Quan som petits, són moltes les coses que ens sorprenen. Cada primera experiència és única i irrepetible i la capacitat de sorpresa i fascinació semblen no tenir fi. El problema és que, a mesura que ens anem fent grans, aquesta capacitat es va atrofiant, com si se'ns hagués acabat aquest "dipòsit de sorpresa" amb què un dia vam arribar al món. I ningú ens ensenya com i on podem tornar-lo a recarregar.

De tot això es parla en el llibre Crecer en el asombro (Plataforma Editorial, 2025), escrit per Miguel Salas, professor i doctor en teoria de la literatura i literatura comparada, en el qual aposta per redescobrir i educar aquesta capacitat de sorprendre'ns per tornar a connectar-nos amb la bellesa i el misteri del món. "La sorpresa pot aparèixer en veure una cosa per primera vegada, però també ens pot enlluernar una cosa que coneixem, però que per primer cop la veiem tal com realment és", explica Sala.

Pot ser que ens sorprengui una cosa de grans dimensions, com l'oceà, però també altres elements petits, com una fulla o un insecte, a través dels quals ens adonem del funcionament perfecte de la natura. En tot cas, la sensació de sorpresa "és una emoció que ens sobrevé, que no podem controlar i que ens revela la veritable naturalesa d'alguna cosa, fet que ens deixa tan perplexos que fa que hàgim d'ajustar o modificar la nostra percepció de la vida", aclareix Salas.

Els beneficis de deixar-se sorprendre

El més curiós, segons l’autor, és que diversos estudis demostren que el fet de sorprendre'ns té dues edats d'or: la infància i la vellesa. "Això descarta la possibilitat que la sorpresa només es pugui donar gràcies a situacions noves, si no també en el sentit que siguem capaços de percebre allò que ens envolta com una cosa nova —matisa.— Durant la vellesa reavaluem la nostra vida i, de sobte, fem un esforç per aturar-nos i tornar a veure les coses amb una nova llum”, continua Salas.

El que passa és que, entremig de la infància i la vellesa, les persones estem immerses en un món accelerat i amb rutines que ens allunyen d'aquest factor sorpresa. I no només això, sinó que a causa de les noves tecnologies, cada cop s’hi arriba més d’hora i costa més sortir-ne. Una llàstima, tenint en compte que el fet de sorprendre’ns aporta molts beneficis. Des del punt de vista físic, Salas assegura que és beneficiós per a la desinflamació de l’organisme i la calma física. Pel que fa a la salut mental, Salas explica que la sorpresa és bona per a la gestió de l’estrès perquè necessita una certa calma, observació i silenci. “Per veure la veritable naturalesa del que ens envolta, sigui a través de l’art, la música o la natura, necessitem que el temps s’aturi i vagi més lent”, continua. A més, l’autor també creu que la sorpresa és una emoció molt relacionada amb la certesa espiritual: “Són moments en què comprenem el sentit de l’existència o del que hi fem. Són espais de gratitud, alegria i de viure la vida d’una forma constructiva”, remarca.

Saber veure i mirar

La sorpresa també es relaciona amb la concentració i la capacitat d’aprendre de forma positiva. Per tot això, Salas considera important “educar en la sorpresa”. Per fer-ho, cal tenir en compte que en una sorpresa hi ha quatre moviments: “Dos d’ells tenen a veure amb el fet de veure, i dos en el de mirar”, explica. No ens podem obligar a sorprendre’ns per una cosa, ni ho podem escollir, “si no ens sorprenem, tampoc ens podrem veure a nosaltres mateixos sota aquesta llum”, continua.

Els moments que tenen a veure amb el fet de mirar són el de la preparació i el de la confirmació: “Ens podem preparar per sorprendre’ns i aconseguir que el seu efecte s’allargui”, diu Salas, que assegura que això s’assoleix si ens parem i obrim tots els sentits cap al món. “Hem d’abandonar aquesta forma vicària de viure en què estem sempre existint a través d’una pantalla, perquè la sorpresa sempre serà de forma directa”, explica.

Hi ha diferents camins que ens poden dur cap a la sorpresa: la naturalesa i les arts són una font constant de sorpresa i ensenyança. I, de fet, segons Salas, tots aquests camins ens retornen a Plató i al seu mite de la caverna. “Hi ha la llum que prové del món exterior i que és la que il·lumina les figures de les parets. Doncs la sorpresa és com un raig d’aquesta llum que ens permet veure tota la seva naturalesa més transcendent”, posa d’exemple. Per a l’autor, hem d’intentar buscar sempre aquesta connexió entre la quotidianitat i la transcendència, i això s’aconsegueix fent un exercici de silenci, de lentitud, de gratitud i fins i tot de soledat. “És com netejar els vidres de casa, si els tens bruts, el sol no pot entrar, però si els hem netejat, el sol, igual que la sorpresa, arribarà en un moment o altre”, conclou.