Jordi Collet: "Moltes vegades les famílies blanques de classe mitjana acabem sent les més segregadores"

BarcelonaSociòleg, educador social, i professor titular de sociologia de l’educació a la Universitat de Vic (UVic), Jordi Collet no entén la diversitat com res diferent de la normalitat, i per això, tampoc no entén que des de dins es visqui com un problema. Defensa fer un canvi de mirada i repensar l’escola per aprofitar els recursos d’una manera diferent de la que s’ha fet fins ara. Ho va explicar en una conferència a l’Escola Projecte, en el marc de la presentació dels primers premis de la Fundació Hermini Tudela que busquen, justament, les millors pràctiques d’inclusió. 

L’Escola Projecte va ser creada amb objectius inclusius i d’acceptació. Què ens aporta com a exemple, aquest centre?  

— Un plantejament molt innovador per l’època que va sorgir: tot i que es va pensar per a l’alumnat amb hemofília es va fer acceptant el que planteja el decret 150/2017, l’actual, que la diversitat és la normalitat. 

I no l’hem de veure com un problema? 

— La idea que la diversitat pugui ser un problema, és estranya. Tothom que té més d’un fill sap que tots els nens són diferents. En canvi, ningú no es planteja solucionar "els dos petits perquè no són com el gran", no? Si no ho plantegem a casa, no entenc per què ho plantegem a l’escola. 

Però sovint, en l’àmbit escolar, famílies i professorat ho viuen així…, oi?

— Darrere d’aquesta lògica hi ha l’escola moderna de masses que, històricament, ha estat una eina de selecció. Però hem de pensar si l’escola és per seleccionar o per incloure. Ara, en una societat molt més complexa, necessitem que a l’escola hi siguin tots i durant més temps. L’objectiu és interessant, però requereix repensar què vol dir l’escola. 

Quina seria la teva proposta? 

— Agafar la diversitat com un punt de partida i no d’arribada perquè entenem que cada infant és diferent. La pregunta és: què fem amb aquesta diversitat? Tot l’alumnat està a l’escola i hem d’aconseguir que tothom aprengui molt.

Els mestres, però, no la viuen amb preocupació de tota mena, la diversitat?

— Ho trobo, també, peculiar, perquè continuant la comparació anterior en una família seria com dir que el més difícil de la criança és que els fills siguin diferents. Necessitem canviar la mirada i hem de tenir clar que els objectius de l’escola només són dos: que l'alumnat estigui bé i aprengui. En això també ens hem equivocat. Li demanem que faci educació viària, educació emocional, educació sexual, educació antiracista, educació feminista… compaginat amb els continguts! L’escola no ho ha de fer tot. És un espai on l’alumnat ha d’estar bé i segur, però orientat a l’aprenentatge. I per aconseguir-ho, sí, calen recursos. Però per orientar-los cap aquí. 

Què vol dir cap aquí?

— Que no volem recursos per anar-los dividint i acabar sent 1 per 1 a l’aula. Així, no tindràs mai prou recursos. 

Per tant, els recursos no han de ser per tenir més mestres a l’aula?

— Si és per continuar fent el que feia abans, no. A mi em sembla perfecte que hi hagi més mestres a l’aula. Però si continues pensant en la lògica tradicional, agafaràs els que són diferents amb mestres per a ells. Abans els trèiem de classe. El canvi de mirada i lògica al voltant de l’aula, comporta codocència, treballar junts. 

Es pot treballar aquest canvi de mirada? 

— Sí, i és imprescindible. Hem de pensar que l’escola d’anys enrere ja no existeix. I les polítiques i les lògiques tenen a veure amb una realitat social i familiar que ja no existeix. 

Com s’ha de fer aquest canvi?

— En tres moments. El primer, la formació inicial. Es dona la paradoxa que només fan educació inclusiva els que fan la menció d’inclusiva, i això ha de ser bàsic per a tothom. Els programes d’inducció també són molt importants, i també la formació continuada, que ara és poc rigorosa i poc seriosa. L’hauríem de plantejar seriosament. 

I les famílies, quin paper juguem en la inclusió?

— Un paper molt important perquè moltes vegades les famílies blanques de classe mitjana acabem sent les més segregadores. A vegades fem proclames en un sentit i pràctiques privades exactament a la contra i hem d’entendre que igual que tenim fills i filles diversos, a l’escola també hi haurà infants diversos. I no passa res. 

Pràctiques privades com les festes d’aniversari?

— (bufa…)

Ara no sé si li molesta la pregunta o la pràctica.

— No, no, no em molesta res. La pregunta és encertadíssima, però em genera una angoixa terrible. Quan vaig fer la tesi ja vaig detectar algunes coses que em van deixar el cor glaçat com ara que hi havia qui feia servir les festes per triar els amics dels fills. Les famílies mitjanes i altes fan pràctiques segregadores en el que és escolar i extraescolar i ens ho hem de replantejar perquè en el fons, la pregunta és: tot això per què? Els qui estan esparverats amb Donald Trump i Elon Musk cal que es plantegin quines pràctiques fan contra les bombolles socials. Perquè Trump, Musk, Orbán… són el resultat de les bombolles socials. Quan les persones més afavorides no estan en contacte amb persones diverses, consideren que tot el que tenen és perquè s’ho mereixen. I això ens pot passar a nosaltres, també. I això t’acaba construint un sentiment de superioritat moral i social que fa que acabis acceptant pràctiques de discriminació i segregació cap als més desfavorits. Per què tu t’ho mereixes. I Vox i Aliança Catalana ja promouen aquestes idees. Per tant, la idea d’inclusió ha d’estar connectada i contextualitzar-la en la lluita per una societat democràtica, equitativa i amb igualtat d’oportunitats.