S'ha d'evitar discutir davant dels fills?

BarcelonaSegur que us ve al cap aquella parella que discuteix sempre, fins i tot sota l’aigua, gairebé. Discussions en públic i, sovint, davant dels fills. És normal, això? És preocupant? És greu? Cal evitar-ho o, si més no, acotar-ho? Pot fer mal als infants, l’espectacle? "Primer de tot, cal aclarir que discutir no és sinònim de barallar-se", sosté Marga Sala, psicòloga sanitària experta en ansietat i relacions, amb consulta a Vic, i afegeix: "Discutir és una manera sana i necessària de comunicació dins la parella. Permet expressar desacords, ajustar expectatives i conèixer millor l’altra persona".

Discutir sempre és convenient? Quan comença a deixar de ser-ho?

La professional remarca que el problema no és, doncs, el què (discutir), sinó el com: "Quan el to és respectuós i hi ha voluntat d’escoltar, la discussió pot enfortir la relació. En canvi, quan es converteix en una lluita de poder, amb retrets o menyspreus, pot fer molt de mal". Per tant, conclou que "el que cal evitar són les baralles, i no les discussions". Discutir, sí, tant com calgui; barallar-se, no.

Davant de terceres persones (fills, família, amics...), la parella hauria d’evitar discutir?

Amb cura, dins uns límits, no. Sala és taxativa: "Si es tracta d’un desacord expressat amb respecte i en un to tranquil, no passa res per tenir una conversa davant d’altres encara que pugui tenir un to lleugerament tens. A vegades, és millor poder expressar el que sentim en aquell moment que no pas deixar que s’acumuli a dins, i, després, explotar de forma desmesurada en la intimitat". Tot plegat, però, fins a un cert punt: "Si la tensió comença a pujar massa o es parla d’un tema que sabem que és delicat dins de la relació, és millor esperar a tenir un moment a soles per parlar-ho amb calma". I sense públic.

Què revela aquesta discussió permanent? És símptoma d'alguna cosa?

No necessàriament, però sí que pot indicar que els fonaments trontollen. "Depèn de cada parella", afirma Marga Sala, i precisa: "Hi ha parelles que es barallen sovint perquè les bases de la relació no estan ben establertes. No comparteixen els mateixos valors o l’estil de vida, per exemple. Sovint, aquests factors es deixen passar per alt al principi de la relació, però, amb el temps, el fracàs acaba sent gairebé inevitable. Hi ha línies vermelles que, des del principi, no s’haurien de traspassar". Cita com a exemples l’obertura o no de la relació, el fet de tenir fills, la comunicació permanent, entre altres aspectes.

Rere un estira-i-arronsa constant, hi ha un segon escenari possible: una relació poc cuidada. "Això pot passar tant per part de tots dos com per part d’un sol membre. Quan fa anys que convius amb algú —i, especialment després de tenir fills—, la relació pot passar a ser més una dinàmica familiar que de parella. Si es perden els moments a soles junts, si es deixen de fer activitats o si es perd la comunicació, això desgasta la relació i pot provocar una desconnexió emocional important".

Com es mantenen les discussions sota control?

L’especialista dona tres claus: fer activitats en parella, parlar molt i comunicar-se de manera oberta. I un salvavides, també: "Si arriba un punt en què es comencen a establir dinàmiques poc saludables, és important acudir a una teràpia de parella al més aviat possible". Abans que sigui massa tard.

Com afecta els fills, el fet que els pares discuteixin davant seu? Els pot perjudicar? Té sentit, amagar-los-ho del tot?

No cal que els amaguem una discussió raonable i respectuosa. "Els fills el que realment perceben i els afecta —apunta la psicòloga—, són les faltes de respecte, veure que no es fa equip com a parella, els crits i, en general, la manca de comunicació o confiança. Si la relació és vertical, amb un poder descompensat, en què un membre domina més que l’altre, això també els afecta perquè aprenen models de relació que no són saludables". I això els queda marcat i, sovint, ho reprodueixen quan són adults.