Núria Coll: “Quan ja no puc més, visualitzo la tassa de cafè que em prendré sola i tranquil·la un cop els deixi a l’escola”

BarcelonaSer mare de tres fills i que els segons siguin bessons, és dur. Molt dur. A casa hi ha molta competència i moltes baralles i una banda sonora molt allunyada d’aquell silenci tan preuat que desitgem sentir els adults. Però quan juguen entre ells i s’ajuden, és increïble, i t’adones que tenir germans és un regal. La gran els ensenya coses, els llegeix contes i els entreté molt.

La maternitat està resultant més fàcil del que t’imaginaves?

— Els meus fills estan sans i toco fusta. En aquest sentit, veure que van creixent i són essencialment nens feliços ho facilita tot bastant més que les dures situacions que moltes famílies han de viure.

En quins aspectes et resulta especialment dura?

— És un repte enorme deixar-te de banda i acceptar que només et podràs dedicar a tu mateixa unes poques hores. Tots necessitem el nostre espai i, a vegades, costa trobar el sentit a tot quan no et queda temps per mimar-te.

Quin aspecte de l’educació et preocupa especialment?

— El tema de la televisió i les pantalles. La meva filla gran mai mira una tablet i només miren la tele quinze minuts abans d’anar a dormir, i no sempre. Un dissabte o un diumenge, no ens entretenim mirant la televisió. Al cotxe mai hi hem tingut cap pantalla per als nens i em preocupa també com gestionarem el tema del mòbil, i tot el que impliquen les xarxes socials, quan arribi el moment.

Les famílies nombroses són caòtiques?

— Pot sonar exagerat, però cal corregir la visió que a les famílies, tant les nombroses com les no nombroses, tot és meravellós. A casa els nens criden, es barallen i és esgotador. I això no ho vull explicar de manera suau perquè ho visc malament i s’ha de dir ben clar.

I com te’n surts?

— Amb molta paciència. Ara, la meva paciència dependrà de si estic més o menys d’humor, o si he dormit i descansat. Som humans i hi ha dies que crides i d'altres que t'ho prens tot amb més filosofia.

Força abans de ser mare, tu vas fer un canvi radical.

— Vaig canviar l’alimentació arran d’un restrenyiment crònic que arrossegava des de joveneta. Als trenta vaig començar a patir els efectes de l’estrès i no em quedava embarassada. Però amb el projecte Etselquemenges vaig fer un canvi molt contundent en l’estil de vida.

Els nens es comporten segons el que mengen?

— Hi ha nens que mengen massa productes ultraprocessats, així com sucre, lactis i gluten. En canvi, els falta fibra i proteïna de qualitat. No mengen prou peix blau petit, que és essencial per al seu neurodesenvolupament. Quan cuidem la seva alimentació, el nen ho nota de manera immediata en l’energia, en la concentració i en el descans. A més, previndrem el sobrepès, que és l’avantsala de problemes greus en el futur.

Fins aquí la teoria, però què en pensen els teus fills de la verdura?

— No els entusiasma especialment i no seria mai la seva primera opció, però ja saben que a casa sempre hi ha verdura de primer plat. Han passat èpoques i cada fill prefereix una verdura diferent. Cal entendre això i no obligar a menjar verdura que no els agrada.

Si no els vols obligar, però n’han de menjar, què fas?

— La bessona petita prefereix amanida en lloc de verdura cuita, però darrerament ja torna a demanar bròquil o coliflor. S’ha de tenir paciència. O fer plats tradicionals i aprofitar-los per incloure-hi verdura en forma de falsa salsa –cada setmana, els faig aquesta trampa–. Jugo amb condiments com la maionesa, el pesto o el duqqa.

En què no te n’estàs sortint?

— Amb els ous tinc una guerra important, perquè els considero un aliment 10. Els costa que els faci una truita o a la planxa. Així que faig ous durs i els reomplo amb melva i maionesa. També trobo que els agraden massa els hidrats refinats. Si anem a un restaurant, com tots els nens, els fills prefereixen menjar macarrons, canelons o croquetes. No els fa gaudir un bon sushi ni són gaire exploradors de nous gustos. Qualsevol petit afegit de pebre negre en una botifarra, els molesta. Tot els pica. Però, a poc a poc. Encara són molt petits, ja aniran tenint un paladar més exquisit.

I què passa, quan berenen a casa dels amics?

— És la part que porto pitjor, perquè a casa no es compren mai llaminadures ni pastisseria industrial ni refrescos. Mai. Fem galetes de civada i cacau en pols, mengen xocolata del 85% i poca cosa més. Per tant, fora de casa no els ho prohibeixo, si tasten alguna marranada, però, a la segona marranada, ja poso el fre.

Què fas quan ja no pots més?

Som humans i hi ha dies que crido i altres que m’ho prenc amb filosofia. Que vagin a dormir aviat és clau per sobreviure a la intensitat del dia. A casa sempre els posem a dormir a les nou, o abans. I quan ja no puc més, visualitzo la tassa de cafè que em prendré sola i tranquil·la un cop els deixi a l’escola.