Per què teràpia miofuncional?

Quan un infant presenta dificultats en l’articulació d’algun so de la parla ningú no dubta quin professional cal consultar, però com es rehabiliten aquestes dificultats? Són totes iguals? Tenen totes les mateixes causes?

Aquestes preguntes són, per a nosaltres, les més importants per poder realitzar un bon diagnòstic. Hi ha moltes causes que poden explicar les dificultats d’articulació, algunes més comunes que d’altres, i el seu tractament és totalment diferent. A la nostra oïda hi arriba el resultat final, és a dir, el so que produeix l’infant, però per tal que la intervenció sigui efectiva cal determinar què provoca aquestes distorsions o errades fonètiques.

Hi ha tres causes principals que expliquen les dificultats d’articulació, tot i que sovint apareixen combinades:

• Causes físiques: quan les estructures òssies i/o musculars del sistema bucofonatori presenten alguna alteració que impedeix l’articulació correcta dels sons.
• Causes neurològiques: quan hi ha una mala coordinació de la musculatura encarregada d’articular els sons per qüestions neurològiques.
• Causes auditives: ja sigui per pèrdues auditives temporals o mantingudes o per un dèficit en el processament auditiu.

D’aquestes causes en dependran les característiques del tractament, la durada, el pronòstic, la intervenció d’altres professionals, les tècniques utilitzades, etc.

Si es tracta de causes físiques, hem de parlar de teràpia miofuncional. Aquesta teràpia es defineix com el conjunt de procediments i tècniques utilitzats per a la correcció del desequilibri muscular orofacial, la creació de nous patrons musculars en la deglució, la creació de patrons adequats per a l’articulació de la paraula, la reducció d’hàbits nocius i la millora de l’estètica del pacient.

La teràpia miofuncional té en compte totes les particularitats estructurals i funcionals de l’infant i, en el cas de les dificultats d’articulació, valora com pot aconseguir un equilibri muscular que permeti un bon desenvolupament de les funcions orofacials. És molt comú que quan hi ha dificultats d’articulació de tipus físic hi hagi altres funcions alterades, com la de respiració o deglució, ja que la musculatura orofacial es manté en equilibri per mitjà de les seves funcions.

Així doncs, per prevenir possibles dificultats articulatòries és important parar esment en el correcte desenvolupament de les funcions bàsiques. La respiració nasal afavoreix un desenvolupament adequat de les estructures òssies de la cara i manté en equilibri la musculatura de la boca. La masticació i la deglució, al seu torn, també són funcions que, mentre es desenvolupin correctament, ajuden a mantenir aquest equilibri estimulant el creixement de les estructures en què intervenen. Introduir aliments de diferents textures i consistències i evitar aliments massa blans i pastosos, retirar el xumet i altres hàbits orals a temps, realitzar revisions periòdiques al pediatra i a l’otorrinolaringòleg i establir unes rutines sòlides d’higiene nasal i oral ajudaran a prevenir desajustos en les estructures orals i n’afavoriran un bon desenvolupament.

A vegades, però, hi ha altres factors que tenen com a conseqüència dificultats d’articulació i que no són produïdes per alteracions funcionals. Les malformacions congènites o les condicions musculars pròpies d’algunes síndromes, entre d’altres, també provoquen unes condicions particulars que sovint presenten aquestes dificultats. En aquests casos, l’objectiu de la teràpia no serà rehabilitar una funció alterada sinó establir uns patrons que compensin el desequilibri estructural i/o muscular, tenint en compte les característiques individuals de cada infant. Tanmateix, en alguns casos no serà possible aconseguir uns patrons articulatoris sense alteracions.

La intervenció mitjançant teràpia miofuncional fa servir exercicis específics i de curta durada i fuig de l’estimulació més global que utilitzaven les tècniques més tradicionals. D’aquesta manera, aporta informació precisa i causa canvis neuromusculars que ajuden a establir uns patrons articulatoris adequats. Això permet treballar d’una manera més focalitzada, reduir la durada del tractament i augmentar-ne l’efectivitat.

La implicació de la família i la consciència i la necessitat de canvi de l’infant seran vitals per aconseguir establir i mantenir en el temps els nous patrons articulatoris.

Mariona Herrera i Aina Moratinos són logopedes de Creix