Hi ha mesures que estimulen que aprenguin a parlar
MARC SERRANO I ÒSSUL

Del balbuceig a la subordinada. Nens i parla

Hi ha mesures que estimulen que aprenguin a parlar / FOTOS: GETTY

Aprendre a parlar és una de les coses més complexes i importants que fan les criatures en la primera infància. Un repte que cada nen assoleix al seu ritme

El mantra denota un antropocentrisme que la ciència ha posat en dubte: la parla diferencia l’espècie humana de la resta d’animals. Sense llengua (humana), sense llengües (humanes), ni raonaríem ni enraonaríem. Progressió implacable, molt lenta o molt ràpida segons com es miri, la maduració lingüística dels fills, nets o nebots és un procés tan fascinant -tan màgic, gairebé- com el seu creixement físic: “El llenguatge és una de les capacitats més extraordinàries de l’ésser humà”, afirmen la neuropsicòloga Roser Colomé Roura i la logopeda Marta Valls Pla des de la Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar (UTAE) de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona. Amb elles dues explorem el llarg camí que condueix al ple domini de la paraula, i els revolts i sotracs que poden sorgir. Som-hi.

Arribar al cap del carrer no és fàcil ni ràpid. Per què costa tant, i tant de temps? Colomé i Valls indiquen que el “desenvolupament mental extraordinari” que ho permet es produeix com a conseqüència tant del que l’infant porta dins seu com del que percep al seu voltant, els “agents ambientals”; és a dir, “gràcies a la base genètica que el nen porta del néixer, juntament amb l’exposició de models lingüístics correctes i l’establiment de situacions” per posar-los en pràctica. El llenguatge no és l’únic que prospera en un infant que creix, però sí que és l’eina de comunicació fonamental de què disposa i un element clau per al seu esclat cognitiu; la millora de la parla progressa “en paral·lel i en interacció” amb el sistema nerviós, l’aparell auditiu, el pensament, l’inconscient, les relacions i les emocions.

Aprendre a parlar és una de les coses més complexes i importants que es fan en la primera infància

Aprendre a parlar és una de les coses més complexes i importants que es fan en la primera infància: “El desenvolupament adequat [del llenguatge] és decisiu -segons les expertes de Sant Joan de Déu- per a l’estructuració del pensament i l’acció de l’infant, per estructurar i regular la seva personalitat i el comportament amb els altres. De la mateixa manera, és el vehicle fonamental per a la interacció social, per a l’establiment de les relacions socials i el desenvolupament de l’afectivitat”.

EVOLUCIÓ

Es neix a punt per aprendre a parlar tan aviat com hagin madurat les estructures necessàries, que abans ja s’han posat a punt per a funcions més bàsiques. Si no s’arrenca a parlar, però, se n’acaba aprenent per l’entorn. El “suport material”, el disc dur imprescindible per al procés, és el cervell i tota la xarxa neuronal. Roser Colomé i Marta Valls expliquen: “El cervell humà té la capacitat innata i exclusiva per a l’adquisició del llenguatge. D’altra banda, depèn, en gran mesura, de si hi ha més o menys influència ambiental, que és fonamental per a l’aprenentatge i organització d’aquest mitjà de comunicació entre els éssers humans. Podem afirmar, doncs, que si bé la parla és innata com a possibilitat biològica, quan no s’ensenya no s’aprèn”. Per aprendre’n cal que es coordinin funcions cognitives com la memòria, l’atenció o la percepció; funcions psicomotrius, i “vies sensitives” (informació en circulació) com l’audició, la visió o la propiocepció (percepció de la posició del cos).

¿Tots els nanos aprenen a parlar de la mateixa manera? Dues lletres: ena, o (no). “Segueixen ritmes i procediments diferents”, apunten Colomé i Valls, que insisteixen que el desenvolupament lingüístic “no està garantit” i que “diversos factors” poden condicionar-ne l’aparició o la velocitat. Perquè tot plegat rutlli com cal -insisteixen-, calen estímuls: “Fa falta una estimulació adequada mitjançant la interacció i el joc, que permeti adquirir les destreses visuals, auditives, tàctils, motrius, cognitives, socials, etc., necessàries i precursores del llenguatge. Els nens que són estimulats pobrament presenten més dificultats per adquirir-lo”. Per ajudar-los a adquirir el llenguatge la família -tota- té un paper de primer ordre: “Els infants han d’estar exposats als sons de la parla des del naixement, independentment de si entenen les paraules que senten o encara no”. Cal embolcallar-los en el llenguatge.

El desenvolupament lingüístic no està garantit i diversos factors poden condicionar-ne l’aparició o la velocitat

Tot i que cada nen és un món també en aquest aspecte, el perfeccionament de la parla sol seguir unes etapes comunes. La neuropsicòloga i la logopeda remarquen el pes dels sis primers anys, “l’etapa de més plasticitat neuronal i en la qual es formen i desenvolupen les bases de la comunicació i el llenguatge”. El moment en què el nen està més capacitat per absorbir-lo. Durant els tres primers anys el creixement i la maduració cerebral afavoreixen un gran salt endavant: “És quan hi ha més possibilitats d’efectuar l’aprenentatge amb naturalitat, rapidesa i eficàcia”. Cal saber-ho i aprofitar-ho.

PROCÉS NATURAL

Els nadons fan servir la comunicació no verbal, però ja es fixen en la verbal: “Amb sons, balbotejant, cridant, en diversos tons i volums, van descobrint la seva capacitat de produir diversos tipus de sons més complexos”. Entre els sis mesos i l’any ja imiten i entenen alguna paraula si els n’assenyalem el significat; amb un any ja diuen els primers mots (“mama”, “papa”, “aigua”), i amb un any i mig ja dominen mig centenar de mots i creen les primeres frases. “Als dos anys -expliquen- es produeix l’explosió del llenguatge. El nen domina entre 250 i 500 paraules, i crea també frases més llargues; fa moltes preguntes i la meitat del seu discurs és intel·ligible”. I als tres anys ja acumula un vocabulari de 1.000 paraules, construeix oracions complexes, dialoga i pronuncia bé la majoria de sons.

Prop d’un 7% dels nens tenen algun problema de llenguatge. Quan ens hem d’amoïnar? Els primers quatre o cinc mesos, amb els primers balbucejos, calma i tranquil·litat: “Tot i que l’entorn els estimula, els pares no s’han de preocupar gaire si el nen triga a parlar més de l’habitual, perquè això no representa necessàriament un retard en la parla”. Si hi ha senyals d’alarma, apareixeran més endavant: “Un possible indicador és que als dos anys d’edat un infant no posseeixi aproximadament unes 50 paraules intel·ligibles o no produeixi enunciats de dues paraules”.

Prop d’un 7% dels nens tenen algun problema de llenguatge

I què s’hi pot fer? Adonar-se a temps d’una incidència pot ajudar a minimitzar-ne els efectes: “És molt important la detecció i intervenció ràpida”, adverteixen des de l’hospital maternoinfantil, i animen els pares amb dubtes o sospites a contrastar-ho de seguida: “Els especialistes en el desenvolupament del llenguatge són els que han de considerar si es tracta d’una dificultat pròpia del procés evolutiu o si cal intervenir-hi”. I també és més que desitjable que s’eviti menystenir els indicis de retard: “De vegades les dificultats d’adquisició del llenguatge no reben l’atenció que es mereixen i, per no voler ser alarmistes, es cau en l’error de pensar: «Ja parlarà»”. Doncs no: no cal esperar fins als tres anys. Espavilem.