"Els nens no són mai al centre"

BarcelonaQuè passaria si en lloc de “lliure de nens” un restaurant es declarés “lliure de dones”? O si un hotel no admetés l’entrada d'un determinat col·lectiu com es fa quan es declara per a adults only. O què faria la societat si en lloc de publicar on seuen els nadons en un avió, com fa alguna aerolínia per evitar que un passatger triï el seient del costat, s’assenyalés la nacionalitat dels passatgers? Segurament s’obririen molts debats socials i es qüestionaria l’ètica de la mesura. Quan aquestes limitacions les pateixen els nens, el debat no és tan gran o, fins i tot, no hi ha debat. Així s'ha posat de manifest durant la segona xerrada del 8è cicle Diàlegs de Pedralbes, que s'organitza en col·laboració amb l'ARA, i que s'ha celebrat aquest dijous al monestir de Pedralbes en un acte moderat pel periodista Antoni Bassas.

Diu Mar Cabezas, doctora en filosofia per la Universitat de Salamanca, que són, precisament, aquest tipus d’accions una mostra del tracte que els infants reben de la societat i del paper que se’ls dona. “No és tant la manera i el que es fa, sinó com es rep”, especifica. Recorda, per exemple, que no es van tenir en compte els nens durant la pandèmia i els animals, com ara els gossos, van tenir més drets i van sortir al carrer més aviat que els més petits de la casa, les necessitats dels quals, no es van atendre fins passades algunes setmanes. Però això ve de lluny, ja que, fins i tot, explica Cabezas, la primera associació per als drets dels animals va constituir-se abans que la primera associació per als drets dels infants.

Respectar els infants

“Els nens no són mai al centre”, ha alertat Cabezas, que ha lamentat que encara avui dia la societat estigui plena de microagressions, segurament per una manca d’educació emocional i de competències parentals. Tractar bé les criatures és, precisament, el títol del cicle dirigit per Daniel Gamper, professor de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Gamper ha fet somriure el públic quan ha recordat els populars Zipi y Zape i els càstigs que els propinava el seu pare, Don Pantuflo, però també ha posat sobre la taula el valor o no d’aquests càstigs i l’evolució viscuda des de la publicació del còmic.

Però no cal arribar a una bufetada per no tractar com es mereix i com necessita un nen o una nena i vulnerar els seus drets. N’hi ha prou amb dir-li que és un inútil o que no farà mai res a la vida, de manera reiterada, per generar-li un efecte negatiu. El que s'ha viscut durant la infantesa té efectes en la persona adulta que serà i, sobretot, en la manera d’entendre el món, ja que està vivint una etapa d’una “importància radical”, afirma Cabezas. “Els nens sempre han de tenir algú de referència amb qui generar un aferrament segur –pel qual només cal cobrir el 30% de les necessitats de l’infant–, poder-hi confiar i entendre com funciona el món", explica la doctora. Són els tres pilars que es construeixen durant els primers anys de vida: quan ets nen aprens si tu mereixes amor o no, si pots confiar en algú o no i si el món és una jungla.

Per això, la doctora en filosofia lamenta que la tradició que impera a la societat encara justifiqui la violència com a mètode pedagògic. “Quan un adult no entén el que li diem, no recorrem a la violència, oi? Per què amb els nens, sí?”, planteja Cabezas. Està convençuda que si s’extrapolessin alguns d’aquests episodis als entorns laborals, no s’admetrien. No s'ha de tractar l’infant com a adult, ni tampoc com l’adult que serà. Se l'ha de tractar com el nen que és. Tampoc es tracta de ser perfecte. Sobreprotegir també pot ser negligència. Es tracta, diu Cabezas, de respectar els infants, tinguin l’edat que tinguin.